Estas son mis últimas colaboraciones para Mone Monkey. Dos artículos y una entrevista. Por desgracia la revista Mone Monkey ha dejado de publicarse:
Entrevista con César Jiménez.
La primera entrevista que concedía César Jiménez. Días después fue escogido secretario general de Podemos en Castellón, y por tanto lidera desde ese momento la fuerza política que amenazaba con dar un vuelco al statu quo provincial. Ha sido elegido diputado autonómico en las últimas elecciones de mayo. Supongo que ahora le lloverán las ofertas para entrevistarle pero el primero fui yo. Que conste.
David
Aguilar i César Jiménez són dos dels candidats a la
Secretaria General de Podem en la ciutat de Castelló. Amb ells
anem a parlar de les peculiaritats del procés d'elecció en el que
estan immersos i d'altres aspectes del futur d'aquesta
formació a la capital de La Plana i a l'Estat espanyol.
Miguel Torija: Com
funciona exactament el sistema d'elecció als càrrecs directius de
Podem?
David
Aguilar: L'òrgan directiu
de Podem serà el Consell Ciutadà que és el que s'ha
d'escollir. Hi ha 4 candidats a la Secretaria General i 41 candidats
més que opten a formar part del Consell Municipal. Alguns candidats
a Secretari General, si no són els més votats, poden ser
escollits com a membres del Consell.
César Jiménez: Els
vots s'han de recollir a una plataforma en
internet. Pot votar qualsevol amb un pas previ que és inscriures. El
període de votació comença el 26 de desembre i finalitza el dia
30. El Consell Municipal quedarà format per un Secretari General i
20 vocals.
M.T.: El
resultat d'eixa votació és vinculant?
C.J.: Només hi
ha una correcció que obliga a la paritat per sexes.
M.T.: Vosaltres
dos us presenteu a Secretaris Generals en formats
diferents. Cèsar és el cap visible de “Podem
canviar Castelló” i David es presenta com a independent.
Quina diferència hi ha?
D.A.: Jo
que em presente com a independent opte per confluir després amb
l'altra gent que es presenta. He d'assumir el format escollit
per la direcció estatal, però jo era més partidari d'un procés de
primaries obertes. Que em pareix més participatiu,
més equànime i que assegurava que serien escollits els més vàlids,
preparats i compromesos.
C.J.: El
reglament dóna l'opció de presentar-te amb un equip que
puga dur a terme el projecte que tu presentes amb més garanties. Jo
he escollit aquesta fórmula. L'equip que jo represente
està format per 17 persones. Així doncs convidem a la
gent que completen les 3 vacants que deixem lliures, entre els
candidats no adscrits que se presenten, ja que hi
ha gent molt vàlida, que ha dinamitzat molt el cercle de Castelló.
M.T: Quina és la
vostra postura respecte a la forma en què Podem ha
d'acudir a les properes eleccions municipals.
D.A.: Hi
ha dues tendències, una és la que marquen els estatuts
de Podemos estatal que diuen que el millor és participar
amb altres moviments socials, dins de candidatures ciutadanes
d'unitat popular. L'altra opció és que Podem tire
endavant una agrupació d'electors. La meua opinió és que
cal confluir no només amb altres partits polítics,
la meua idea és fer confluir a tot el teixit
associatiu de Castelló, moviments com el 22M, iaioflautes,
SOS Ribalta i d'altres i no per nomenar a aquestes són els que
més conten. Hem de comptar amb aquesta gent, no amb els
partits que han fet vella política. Podem ho està fent. A
les Assembles obertes qualsevol persona pot aportar el seu
granet d'arena per canviar aquesta ciutat.
C.J.: Tant
David com jo, estem d'acord amb les recomanacions de la direcció
estatal. Pensem que hem de confluir amb altres forces polítiques i
associacions ciutadanes. Necessitem a la gent i als moviments que
avanç que apareguera Podem, ja defensaven el mateix que nosaltres
defensem ara. Aquesta és la principal diferència entre
les nostres candidatures i la de “Sí se puede Castellón”,
que pareix que planteja que Podem és una sort de
vareta màgica que ho solucionarà tot per ella mateixa. No
reclamen obertament la participació de la ciutadania en el procés
de decidir que és el que cal fer per millorar Castelló. De fet
nosaltres dos, estem participant en les reunions de la
iniciativa Guanyem Castelló i ells no. A les reunions de
Guanyem, és cert que hi ha molta gent de partits polítics,
però un 50% és no militant en cap partit. No ens
conformem. El que volem és que la ciutadania estiga més
directament representada.
M.T.: Dóna la
impressió que el principal argument electoral (a voltes sembla que
l'únic) que te Podemos és que sou els únics
capaços ara com ara de desbancar al PP i al PSOE a unes
eleccions generals i acabar amb el bipartidisme. Amb això haveu
aconseguit mobilitzar a un fum de gent. Vosaltres sou un
simple esglaó per aconseguir l'objectiu amb
què va nàixer Podemos?
C.J.: El
que passa és que nosaltres hem entés el plantejament
que s'ha aprovat en l'àmbit nacional. Estem en un cicle
electoral i hem de concentrar tots els esforços al canvi a
escala estatal. Ser ambiciosos i a la vegada modestos en l'àmbit
local. Estem construint un partit i és molt difícil establir una
política homogènia arreu de l'estat. L'important és guanyar
les eleccions generals i fer canvis que permetran en una fase
posterior ocupar les institucions a nivell local.
M.T.: El
problema és que moltes de les competències estan cedides
a ajuntaments i autonomies. Esteu apostant per guanyar unes eleccions
generals a canvi de què durant quatre anys molts
ciutadans hagen de continuar veient al PP o al PSOE al seu
ajuntament. Pareix que a Pablo Iglesias, aquestes eleccions
locals, li molesten. Hi ha temor a què a les llistes
de Podemos apareguen arribistes o “tamayos”?
D.A.:
Veient-lo d'eixa perspectiva. Podem dir, com no podem nosaltres
representar als nostres conciutadans? Però és veritat,
que el procés es presta a què qualsevol pot arribar per a
medrar o per a fer vella política, quan el que volem és fer
nova política.
M.T.:
A propòsit d'això. Ha eixit a la premsa que a alguna de les
candidatures apareixen antics membres del partit socialista que fins
i tot van tindre certa rellevància al PSOE local.
C.J.: Aquest procés
obert admet a qualsevol com a candidat. El bo que té és que
a la plataforma tothom pot consultar la biografia dels candidats, a
més a més Castelló és una ciutat menuda on tots ens
coneixem i podem apreciar biografies i motivacions, que ens ajuden a
veure com estan construïdes les candidatures. No volem
parlar d'altres candidatures. Els rumors que han arribat a
la premsa en alguns casos els podem confirmar i en altres
són simplement rumors.
M.T.:
En el teu cas Cèsar tu fiques la mà en el foc per tots
els membres de la teua candidatura?
C.J.: Sí. És ben
cert que els conec de fa poc, però el contacte continuat als cercles
m'ha fet conèixer d'on venen i
quines són les seues pretensions. Però en el
que confiem principalment és en la ciutadania que com que
pot conèixer el perfil de tots els candidats, escollirà
el millor per a Catelló. També tranquil·litzar a eixa
ciutadania perquè si en algun moment se'ns colara algú,
que no té clar els principis de Podem, hi ha sistemes
establerts per revocar la seua elecció.
M.T.: Un
altra cosa que pareix que esteu intentant canviar és que
ja no existeixen les esquerres, el centre, la dreta, la
socialdemocràcia... Dieu que haveu superat tot això.
C.J.:
El context actual no podem explicar-lo en la dicotomia esquerra
dreta. La qüestió s'explica millor de baix cap a dalt.
Aprofitant eixa dualitat esquerra/dreta agitaven el
“¡Cuidado que viene la izquierda! O
¡cuidado que viene la derecha!” segons el cas. Ells
mentrestant estaven en un balcó mirant com ens
barallaven. És hora de què els que
estem abaix, patint les retallades i les polítiques del
bipartidisme i de la casta, ens adonem d'això i prenem les nostres
decisions per definir el nostre destí.
D.A.:
Jo em definisc com una persona d'esquerres i per exemple, en contra
del que defensen altres de la caritat cristiana o la caritat, jo
defense la justícia social. Tot i això, l'enfrontament que
implica qui és més d'esquerres o qui és de
dretes, debilita el que volem assolir que és un canvi en l'estat i
en la nostra ciutat. Hem de canviar el xip i dir que som la classe
treballadora, el petit comerç, els aturats... enfront d'una
minoria que domina al 99% de la població.
M.T.:
Això no dista molt del que defensa l'esquerra clàssica. No acabe de
veure la diferència. A mi em dóna la impressió que esteu
intentant acaparar vots de totes bandes, d'Esquerra Unida, del PSOE i
si podeu del PP.
Parlem ara del futur postelectoral. Pareix
clar que el vostre objectiu són les eleccions generals. Correu un
perill? Que passaria si la tàcita falla i d'ací a un
any Pablo Iglesias no guanya les eleccions generals?
Serà una davallada per a Podemos?
D.A.: Pablo Iglesias ha
dit que si no guanye deixa el seu escó i se'n va. No es vol
conformar en estar a l'oposició i fer vella política.
Caldrà buscar uns altres camins per a ser alternativa. Si no ens han
deixat des del parlamentarisme, buscarem altres formes.
C.J.:
Jo no considere eixa hipòtesi. Tinc clar,
com Pablo Iglesias, Errejón i Monedero, que
guanyarem. El canvi social es donarà. Però el nostre propòsit és
provocar una transformació social. Aleshores si no guanyarem, el
partit continuaria en l'oposició esperant el seu moment
per a la transformació. Si no es pot governar perquè no
hi ha una majoria, hauran de convocar unes altres eleccions
i eixes les guanyarem de carrer.
M.T.:
Quines propostes porteu per a Castelló?
C.J.:
Estem escollint els òrgans de direcció locals. El temps de les
propostes vindrà després. Això no vol dir que als documents
polítics i organitzatius no portem unes línies del que volem per a
Castelló. Però ni David ni jo podem fer directament eixes
propostes. Açò és nova política, no és com
fins ara, que el que decideix una executiva és el que es
fa. Una volta és decidisca el Consell Ciutadà,
aquest es ficarà a disposició de la Assemblea Ciutadana
per a confeccionar el programa electoral. Si eixes propostes
finalment, les hem d'aportar a la iniciativa Guanyem, doncs
anirem allí a afegir-les a les de la resta d'organitzacions que hi
participen.
M.T:
Una de les acusacions que fan a Podemos és que no
presenta propostes concretes. Ens podeu explicar almenys eixes línies
que presenteu junt a les vostres candidatures?
D.A.: A
nivell local estem treballant amb comissions les propostes per a
Castelló en set àmbits i s'estan preparant-se esborranys, a partir
dels quals l'Assemblea Ciutadana haurà de definir la proposta
definitiva. Per tant jo només et puc dir
les meves aportacions. Per exemple, que no pot ser que
xiquets passen fam a Castelló, no pot ser que tinguem
20.000 aturats, no pot ser que es tanquen cinc línies
d'ensenyament en valencià i no es deixe a la gent estudiar en
la seua llengua. Tot això faré el possible per a
revertir-lo.
C.J.:
Com diu David estem construint aquestes propostes. Tot i
això et puc dir algunes propostes que tenim clares al meu equip. La
primera seria que cap funcionari públic de l'ajuntament
(policies locals o bombers) participarà en desnonaments. La
segona és que cal revisar en què s'ha gastat el
pressupost de l'ajuntament. S'ha d'acabar l'opacitat. Les
administracions del País Valencià estan tan
endeutades que no tenim marge de maniobra per fer totes les
polítiques que voldríem. Per tant hem de fer una auditoria,
buscar els responsables del malbaratament dels diners públics i
fer-los tornar els diners. Un altra proposta de “Podem
canviar Castelló” és, que Castelló s'ha de creure
d'una vegada que és la capital i ha d'articular en
les localitats veïnes propostes comunes per a aprofitar
recursos comuns.
¿Y si el fracking no fuese el problema?
¿Y si en vez de un
problema, fuese solo un mal menor? ¿Y si fuese incluso la solución?
La técnica del
fracking está inmersa en un debate sobre la conveniencia de su uso.
Pero un momento. ¿Por qué usar el término fracking si existe una
forma de expresar lo mismo en castellano? ¿Por qué no fractura
hidráulica? Muy sencillo, porque hay que hacer caso a la primera
lección del márketing. “Si una marca quiere tener éxito, debe
evitar que su nombre evoque pensamientos negativos”. Fractura tiene
conotaciones negativas, fracking suena mejor. Primer gol, antes de
comenzar el partido, de los promotores de la fractura hidráulica,
dulcificar su nombre. Cero a uno.
El contragolpe nos
dirá que le llamen cómo quieran, que eso es lo de menos, lo
fundamental es que daña al medioambiente. Puede que no esté
correctamente evaluado, puede, incluso que sea mínimo, pero en todo
caso contamina uno de los elementos vitales de los ecosistemas: los
acuíferos. Es probable que la tecnología, antes o después, logre
evitar esos daños. Cierto. Pero hoy por hoy, la tecnología no da
para tanto. Por ahí no nos convencerán, de momento, no podemos
aceptar el fracking. Eso son dos o tres goles en contra del fracking.
Tres a uno.
Es una argumentación
simple y fácil de admitir: Como daña a la naturaleza, no se puede
usar. Punto. Perfecto. De acuerdo. ¿Dónde hay que firmar? Pero
entonces: Un país como España ¿de dónde sacará el combustible
para que se mueva los coches híbridos? ¿Cómo funcionará la
maquinilla eléctrica que modela esas barbas tan ordenadamente
desaliñadas?... ¡Ah!, sí, las energías renovables. Cómo no
pensar en ellas. Tan modernas. Tan inocuas. Ahí, sí que les han
dado. Solucionado. Sustituimos las fuentes de energía convencionale
por energías renovables. Punto. Perfecto. De acuerdo. ¿Dónde hay
que firmar? Pero, un momento. ¿Qué hacemos de noche, sin el aporte
de las placas solares, o cuando el viento no sople, o cuando los
buitres tengan que cambiar sus costumbres, descompensando la cadena
trófica, por culpa de la proliferación de los aerogeneradores? Pues
hay soluciones para almacenar la energía (a
quí
las podéis encontrar). No las aplicamos porque, por motivos que
todos intuimos, seguimos siendo sumisos a las compañías
petrolíferas, automovilísticas, etc. Puede ser que en el futuro
consigamos desligarnos de ese yugo y se desarrollen formas de
almacenamiento de energía, incluso puede que algún día consigamos
jubilar al ineficaz motor de combustión, algún día. Eso en el
futuro. El problema es que hoy todavía no estamos en ese futuro, así
que con las energías renovables no nos llega. Tres a dos.
¿Qué podemos hacer
entonces? No queremos la fractura hidráulica. Por supuesto ni una
nuclear más que hipoteque nuestra futura supervivencia. ¿Más
carbón? No gracias, lluvia ácida, calentamiento global, destrucción
de paisajes... Con las renovables no es suficiente... Ahí se acaban
las fuentes de energía españolas. Eso significa que tenemos un
problema.
Por suerte hay una
solución. Una solución sencilla. Seguir dependiendo del exterior.
Comprar los combustibles a otros paises. ¿A qué países? A países
democráticos, por supuesto: Arabia Saudí, Argelia, Irán, Libia
(¿alguien sabe en que telediario explican lo que está pasando en
Libia?), Rusia, Qatar... Ellos que saquen el petróleo y el gas cómo
y de dónde quieran, si es con fractura hidráulica, que más nos da
a nosotros. De hecho el precio del barril de petróleo está bajando
y nosotros nos alegramos (aunque a los surtidores llegue solo una
ínfima parte de esa rebaja). Una de las razones fundamentales por
las que está bajando, es que está aumentando la extracción de gas
y petróleo gracias al uso de la fractura hidráulica. Ojos que no
ven... A nosotros solo nos tiene que preocupar el dinero que les
pagamos. El mismo dinero que ellos utilizaran para financiar guerras,
represión, misoginia, xenofobia... Eso es otro gol en contra de la
fractura hidráulica. Un gol hipócrita, un gol en fuera de juego,
que no debería subir al marcador. Pero un gol que sube. Cuatro a
dos.
La fractura
hidráulica, incluso el fracking, han perdido el partido que jugaban
contra la opinión pública española. Pero, ¿qué pasaría si,
además de valorar en términos ecológicos y económicos,
valorásemos en términos de sufrimiento humano lo que cuesta
enriquecer a ciertos estados comprándoles gas o petróleo?
¿Seguiríamos pensando que es mejor no buscar alguna forma de
auto-abastecernos de combustibles? Sí, seguiríamos pensando lo
mismo porque nuestra mentalidad no está preparada para mirar más
allá de nuestro propio ombligo. Parece entonces que el fracking no
va a ser la solución que adoptemos para satisfacer nuestra demanda.
En realidad la única
solución es tan complicada, que a estas alturas de la película,
igual ya no es alcanzable. La solución es echar un vistazo a cómo
viven en los hogares del tercer mundo para darnos cuenta de que, para
ser feliz, no hacen falta dos televisores, cuatro móviles, dos
coches, 24ºC en invierno y 20 en verano, el aroma del bosque en el
recibidor, seis sudaderas, doce pares de zapatos y veinte camisetas
por cabeza. Ese día, que probablemente nunca llegará, conseguiremos
no necesitar el fracking, ni el carbón, ni el petróleo, ni siquiera
el uranio. Mientras tanto, mucho me temo que el fracking antes o
después, se va a convertir en un mal menor.
¿Y si Podemos no puede?
Si con el anterior artículo hice muchos "amigos", no te cuento con éste.
¿Y
si cuando acaben las elecciones generales Podemos no puede gobernar?
¿En qué quedará esta audaz y épica aventura? Sus líderes han
emprendido un camino que no les permite echar la vista atrás. Buscan
la victoria. Pragmatismo por encima de todo. Han optado por
sacrificar ideales, democracia interna y elecciones territoriales (en
las que temen que se les cuelen arribistas y “tamayos”) para
buscar el triunfo en las elecciones generales. Dejaron claro, desde
el principio, el objetivo para el que fundaron esta organización y
están siendo consecuentes con él.
Abandonaron
la izquierda, para virar hacia el centro y la socialdemocracia, con
el fin de dar un sorpasso
primero a Izquierda Unida, ahora al PSOE y dentro de unos meses al
PP. Buscan el voto oportunista, ése que vota solo cuando hay alguna
opción de victoria. Buscan la mayoría absoluta.
Se
subieron al tren de la demagogia y de las medias verdades desde el
principio. Les basta con ser los únicos capaces de echar del poder
-de una vez por todas- al PP y el PSOE (que no es poco, de hecho
seguramente es suficiente para merecer muchos votos) y terminar con
el bipartidismo que ha ido minando la democracia hasta dejarla en el
deplorable estado actual .
Han
aplaudido al Papa en busca del voto católico (¿La Moncloa bien vale
una misa?). Han pasado de puntillas, o ni eso, por el tema
republicano. Nada de críticas al rey (el voto monárquico también
suma). Siempre mensajes
simples. Sin complicaciones. Con el objetivo de abarcar el mayor
espectro posible de votantes. Descartando meterse en las complejas
justificaciones morales e ideológicas que siempre han lastrado a la
izquierda.
El fin justifica
los medios. Ganar traicionando sus ideas. Pero ganar.
Juegan
con dos barajas, una para ganar la confianza a los que les tienen
como gente de izquierdas, haciéndoles creer que en cuanto alcancen
el poder recuperarán su esencia. Otra baraja para ganar la confianza
de los antiguos votantes del PSOE (la clave de la posible victoria)
haciéndoles creer que, ahora, la socialdemocracia acomodada en el
capitalismo globalizado se llama Podemos. Si esos votantes de
centroizquierda dejan de votar al PSOE acertarán. El PSOE dejó de
ser una opción válida para la gente progresista, cuando nos
descubrió a todos que bajar impuestos era de izquierdas y, sobre
todo, cuando nos vendió a los acreedores extranjeros, en uno de los
gestos más repugnantes desde que murió Franco, la reforma
traicionera de la Constitución.
La
de Pablo Iglesias es una táctica arriesgada. Hay que reconocer el
valor y la astucia de saber aprovechar la ocasión y de movilizar a
millones de votantes. Solo por esto último hay que felicitarles y
estarles agradecidos. Pero, ¿y si la táctica falla?, ¿y si no
logran la mayoría suficiente para gobernar? Entonces, probablemente,
vendrá la debacle. Por un lado los que más allá de ideologías les
habían votado, confiando en que ganaran al PP y al PSOE y oxigenaran
la democracia, se sentirán defraudados y existe el riesgo de que se
desmovilicen -como lo habían estado hasta antes de que apareciera
Pablo Iglesias en las tertulias de máxima audiencia-. Los otros, los
que les van a votar pensando que, pese a todo, Podemos es un partido
de izquierdas, se verán abocados a un mar de dudas y de
remordimientos. Quizá piensen que deberían haber votado a IU u
otras opciones que siempre anteponen la ideología a las encuestas.
También a estos les iba a costar volver a confiar en Pablo Iglesias.
Así
que Podemos se lo está jugando todo a una carta. Victoria, o evasión
de sus codiciados electores.
