CUESTIÓN
DE PRIORIDADES
En
2010, en el peor momento de la crisis del ladrillo, el PIB español
caía sin freno, la prima de riesgo se disparaba hasta superar los
600, la recaudación tributaria se desplomaba, el rescate europeo
merodeaba y nos convencieron de que había que inyectar decenas de
miles de millones de euros de dinero público a los bancos. A los
profesores se nos pidió un esfuerzo y nosotros lo hicimos. Pasamos
desde entonces muchos años con disminución o congelación del
salario, desapareció la reducción horaria a los profesores más
mayores, nos añadieron un 20% más de horas de trabajo y aumentó
hasta 36 el número de alumnos en las aula de secundaria (42 en
bachillerato). Han pasado 11 años y nuestras condiciones laborales
siguen prácticamente igual.
En
2015, España ya había recuperado con creces el P.I.B.
de 2009, la prima de riesgo lleva desde 2014 estabilizada en un nivel
que asegura una financiación exterior
en
condiciones envidiables, los bancos encadenan años con beneficios
mil millonarios y en 2017, 2018 y 2019 se superó el récord de
recaudación tributaria
de
2007. Pero a pesar de esa bonanza económica, no había llegado
todavía
el
momento para que pudiéramos recuperar parte del poder
adquisitivo perdido, volver a las horas lectivas de 2010, o al menos
para reducir ostensiblemente la masificación en las aulas (en los últimos años se ha mejorado en ese aspecto, pero no lo suficiente). Es
cierto que los profesores nunca nos quejamos (nada
que ver con otros colectivos que saben defender lo que lograron los
que les precedieron),
pero en algún momento habrá que pensar al menos en nuestros
alumnos.
En
2009 se dedicaba a educación un 4.6% del P.I.B. A pesar de las promesas de incrementar la inversión, 11 años después, invertimos menos que entonces (el 4.5%). Desde 1995 nunca hemos abandonado uno de los
últimos 5 puestos entre los países de la UE en este aspecto. Así que seguimos muy lejos del 7 % que invierten los países que más dinero
dedican y
con
los que pretendemos compararnos.
No
todo son malas noticias, los
organismos económicos
nacionales e internacionales, auguran
para
España una recuperación económica fulgurante a
partir del verano.
Seguro
que esto animará a nuestros dirigentes a incrementar la inversión en educación para, al menos,
recuperar un número de alumnos en las aulas que no recuerde al del
siglo pasado.
Pues
parece
que tampoco. De hecho las Administraciones Educativas tienen un plan para
que nos olvidemos de ello. Han puesto en marcha una campaña
publicitaria para vender a la opinión pública que lo imprescindible
para mejorar el sistema educativo son
las innovaciones. Es evidente que hay factores que deben actualizarse periódicamente, pero no hay nada más eficaz que reducir el número de alumnos que un profesor atiende a la vez.
Innovaciones
que por supuesto no salen de los que se baten el cobre en esas aulas
masificadas. No. Vienen de expertos, que lo único que
hacen es copiar las recetas que en otros países se pusieron en
práctica hace décadas, aunque ahora allí empiecen a descubrir que
no han resultado como pensaban. Innovaciones
que
en países como
Finlandia, que llevan
30 años dedicando más del 6% del PIB a la educación, se
implantaron con 15
alumnos en cada
aula
(en
España, en
ese mismo periodo, nunca
se ha llegado al 5% de gasto y
son muy pocos los años en que se superó el 4,5%). Es
cierto que este curso, para
cumplir la distancia de
seguridad
y
aprovechando
el dinero enviado por la UE,
se
ha reducido la ratio en
algunos niveles,
pero ya se anuncia que eso ha sido algo excepcional. Un
espejismo. Ahora lo que toca
son las innovaciones educativas. Unas innovaciones impuestas sin
consenso, que
han logrado su primer objetivo, dividir
al profesorado entre partidarios y detractores. Es
enternecedora nuestra ingenuidad. Hemos picado el anzuelo que nos han puesto y nos peleamos entre
nosotros, olvidando
lo prioritario: reducir el número de alumnos en las aulas.
Porque
la verdadera innovación, lo que de verdad mejorará el sistema
educativo es bajar las ratios. Los profesores y sobre todo los padres, deberíamos unirnos y exigir a las Administraciones Educativas que
pongan en ese objetivo todos sus esfuerzos y dejen para después los experimentos.
QÜESTIÓ
DE PRIORITATS
En 2010, en el pitjor moment de la crisi, el PIB espanyol queia sense fre, la prima de risc es
disparava fins a superar els 600, la recaptació tributària es
desplomava, el rescat europeu rondava i ens van convéncer que calia
injectar desenes de milers de milions d'euros de diners públics als
bancs. Als professors se'ns va demanar un esforç i nosaltres el vam
fer. Vam passar des de llavors molts anys amb disminució o congelació
del salari, va desaparéixer la reducció horària als professors més
majors, ens van afegir un 20% més d'hores de treball i va augmentar
fins a 36 el nombre d'alumnes a les aula de secundària (42 en
batxillerat). Han passat 11 anys i les nostres condicions laborals
continuen pràcticament igual.
En 2015, Espanya ja havia
recuperat el P.I.B. de 2009, la prima de risc porta des
de 2014 estabilitzada en un nivell que assegura un finançament
exterior en condicions envejables, els bancs encadenen anys amb
beneficis mil milionaris i en 2017, 2018 i 2019 es va superar el
rècord de recaptació tributària de 2007. Però malgrat eixa
bonança econòmica, no havia arribat encara el moment perquè
poguérem recuperar part del poder adquisitiu perdut, tornar a les
hores lectives de 2010, o almenys per a reduir, més del que s'ha fet fins ara, el nombre d'alumnes a les
aules. És cert que els professors mai ens queixem
(no com amb altres col·lectius que saben defensar el que van
aconseguir els que els van precedir), però en algun moment caldrà
pensar almenys en els nostres alumnes.
En 2009 es dedicava
a educació un 4.6% del P.I.B. Malgrat les promeses d'incrementar la
inversió en educació, 11 anys després estem pitjor, dediquem un percentatge del 4.5%
(des de 1995 mai hem abandonat un dels últims 5 llocs entre els
països de la UE en aquest aspecte). Estem molt lluny del 7% del PIB dels
països que més diners dediquen a l'educació i amb els quals
pretenem comparar-nos.
No tot són males notícies, els
organismes econòmics nacionals i internacionals, auguren per a
Espanya una recuperació econòmica fulgurant a partir de l'estiu.
Segur que això animarà als nostres dirigents a incrementar la
inversió en educació per a almenys recuperar un nombre d'alumnes a
les aules que no recorde al del segle passat.
Doncs sembla que tampoc. De fet les Administracions Educatives tenen un pla
perquè ens oblidem d'això. Han posat en marxa una campanya
publicitària per a vendre a l'opinió pública que l'imprescindible
per a millorar el sistema educatiu són les innovacions. És evident
que hi ha factors que han d'actualitzar-se periòdicament, però no
hi ha res més eficaç que reduir el nombre d'alumnes que un
professor atén alhora.
Innovacions que per descomptat no
ixen dels que es baten el coure en eixes aules massificades. No.
Vénen d'experts, que l'única cosa que fan és copiar les receptes
que en altres països es van posar en pràctica fa dècades, encara
que ara allí comencen a descobrir que no han resultat com pensaven.
Innovacions que en països com Finlàndia, que porten 30 anys
dedicant més del 6% del PIB a l'educació, es van implantar amb un
màxim de 15 alumnes en cada aula (a Espanya, en eixes mateix període, mai s'ha arribat al 5% de despesa i són molt pocs els anys
en què es va superar el 4,5%). És cert que aquest curs tan
especial, per a complir la distància de seguretat i aprofitant els
diners enviats per la UE, s'ha reduït la ràtio en alguns nivells,
però ja s'anuncia que això ha sigut una cosa excepcional. Un
miratge. Ara el que toca són les innovacions educatives. Unes
innovacions imposades sense consens, que han aconseguit el seu primer
objectiu, dividir al professorat entre partidaris i detractors. És
entendridora la nostra ingenuïtat. Hem picat l'ham que ens han posat
i ens barallem entre nosaltres, oblidant el prioritari: reduir el
nombre d'alumnes a les aules.
Perquè la vertadera
innovació, que de veritat millorarà el sistema educatiu és
baixar les ràtios. Els professors i sobretot els pares, hauríem
d'unir-nos i exigir a les Administracions educatives que posaren en eixe objectiu tots els seus esforços i deixaren per a després els
experiments.
