CUESTIÓN DE PRIORIDADES

 

CUESTIÓN DE PRIORIDADES

En 2010, en el peor momento de la crisis del ladrillo, el PIB español caía sin freno, la prima de riesgo se disparaba hasta superar los 600, la recaudación tributaria se desplomaba, el rescate europeo merodeaba y nos convencieron de que había que inyectar decenas de miles de millones de euros de dinero público a los bancos. A los profesores se nos pidió un esfuerzo y nosotros lo hicimos. Pasamos desde entonces muchos años con disminución o congelación del salario, desapareció la reducción horaria a los profesores más mayores, nos añadieron un 20% más de horas de trabajo y aumentó hasta 36 el número de alumnos en las aula de secundaria (42 en bachillerato). Han pasado 11 años y nuestras condiciones laborales siguen prácticamente igual.

En 2015, España ya había recuperado con creces el P.I.B. de 2009, la prima de riesgo lleva desde 2014 estabilizada en un nivel que asegura una financiación exterior en condiciones envidiables, los bancos encadenan años con beneficios mil millonarios y en 2017, 2018 y 2019 se superó el récord de recaudación tributaria de 2007. Pero a pesar de esa bonanza económica, no había llegado todavía el momento para que pudiéramos recuperar parte del poder adquisitivo perdido, volver a las horas lectivas de 2010, o al menos para reducir ostensiblemente la masificación en las aulas (en los últimos años se ha mejorado en ese aspecto, pero no lo suficiente). Es cierto que los profesores nunca nos quejamos (nada que ver con otros colectivos que saben defender lo que lograron los que les precedieron), pero en algún momento habrá que pensar al menos en nuestros alumnos.

En 2009 se dedicaba a educación un 4.6% del P.I.B. A pesar de las promesas de incrementar la inversión, 11 años después, invertimos menos que entonces (el 4.5%). Desde 1995 nunca hemos abandonado uno de los últimos 5 puestos entre los países de la UE en este aspecto. Así que seguimos muy lejos del 7 % que invierten los países que más dinero dedican y con los que pretendemos compararnos.

No todo son malas noticias, los organismos económicos nacionales e internacionales, auguran para España una recuperación económica fulgurante a partir del verano. Seguro que esto animará a nuestros dirigentes a incrementar la inversión en educación para, al menos, recuperar un número de alumnos en las aulas que no recuerde al del siglo pasado.

Pues parece que tampoco. De hecho las Administraciones Educativas tienen un plan para que nos olvidemos de ello. Han puesto en marcha una campaña publicitaria para vender a la opinión pública que lo imprescindible para mejorar el sistema educativo son las innovaciones. Es evidente que hay factores que deben actualizarse periódicamente, pero no hay nada más eficaz que reducir el número de alumnos que un profesor atiende a la vez.

Innovaciones que por supuesto no salen de los que se baten el cobre en esas aulas masificadas. No. Vienen de expertos, que lo único que hacen es copiar las recetas que en otros países se pusieron en práctica hace décadas, aunque ahora allí empiecen a descubrir que no han resultado como pensaban. Innovaciones que en países como Finlandia, que llevan 30 años dedicando más del 6% del PIB a la educación, se implantaron con 15 alumnos en cada aula (en España, en ese mismo periodo, nunca se ha llegado al 5% de gasto y son muy pocos los años en que se superó el 4,5%). Es cierto que este curso, para cumplir la distancia de seguridad y aprovechando el dinero enviado por la UE, se ha reducido la ratio en algunos niveles, pero ya se anuncia que eso ha sido algo excepcional. Un espejismo. Ahora lo que toca son las innovaciones educativas. Unas innovaciones impuestas sin consenso, que han logrado su primer objetivo, dividir al profesorado entre partidarios y detractores. Es enternecedora nuestra ingenuidad. Hemos picado el anzuelo que nos han puesto y nos peleamos entre nosotros, olvidando lo prioritario: reducir el número de alumnos en las aulas. 

Porque la verdadera innovación, lo que de verdad mejorará el sistema educativo es bajar las ratios. Los profesores y sobre todo los padres, deberíamos unirnos y exigir a las Administraciones Educativas que pongan en ese objetivo todos sus esfuerzos y dejen para después los experimentos.

QÜESTIÓ DE PRIORITATS

En 2010, en el pitjor moment de la crisi, el PIB espanyol queia sense fre, la prima de risc es disparava fins a superar els 600, la recaptació tributària es desplomava, el rescat europeu rondava i ens van convéncer que calia injectar desenes de milers de milions d'euros de diners públics als bancs. Als professors se'ns va demanar un esforç i nosaltres el vam fer. Vam passar des de llavors molts anys amb disminució o congelació del salari, va desaparéixer la reducció horària als professors més majors, ens van afegir un 20% més d'hores de treball i va augmentar fins a 36 el nombre d'alumnes a les aula de secundària (42 en batxillerat). Han passat 11 anys i les nostres condicions laborals continuen pràcticament igual.

En 2015, Espanya ja havia recuperat el P.I.B. de 2009, la prima de risc porta des de 2014 estabilitzada en un nivell que assegura un finançament exterior en condicions envejables, els bancs encadenen anys amb beneficis mil milionaris i en 2017, 2018 i 2019 es va superar el rècord de recaptació tributària de 2007. Però malgrat eixa bonança econòmica, no havia arribat encara el moment perquè poguérem recuperar part del poder adquisitiu perdut, tornar a les hores lectives de 2010, o almenys per a reduir, més del que s'ha fet fins ara, el nombre d'alumnes a les aules. És cert que els professors mai ens queixem (no com amb altres col·lectius que saben defensar el que van aconseguir els que els van precedir), però en algun moment caldrà pensar almenys en els nostres alumnes.

En 2009 es dedicava a educació un 4.6% del P.I.B. Malgrat les promeses d'incrementar la inversió en educació, 11 anys després estem pitjor, dediquem un percentatge del 4.5% (des de 1995 mai hem abandonat un dels últims 5 llocs entre els països de la UE en aquest aspecte). Estem molt lluny del 7% del PIB dels països que més diners dediquen a l'educació i amb els quals pretenem comparar-nos.

No tot són males notícies, els organismes econòmics nacionals i internacionals, auguren per a Espanya una recuperació econòmica fulgurant a partir de l'estiu. Segur que això animarà als nostres dirigents a incrementar la inversió en educació per a almenys recuperar un nombre d'alumnes a les aules que no recorde al del segle passat.

Doncs sembla que tampoc. De fet les Administracions Educatives tenen un pla perquè ens oblidem d'això. Han posat en marxa una campanya publicitària per a vendre a l'opinió pública que l'imprescindible per a millorar el sistema educatiu són les innovacions. És evident que hi ha factors que han d'actualitzar-se periòdicament, però no hi ha res més eficaç que reduir el nombre d'alumnes que un professor atén alhora.

Innovacions que per descomptat no ixen dels que es baten el coure en eixes aules massificades. No. Vénen d'experts, que l'única cosa que fan és copiar les receptes que en altres països es van posar en pràctica fa dècades, encara que ara allí comencen a descobrir que no han resultat com pensaven. Innovacions que en països com Finlàndia, que porten 30 anys dedicant més del 6% del PIB a l'educació, es van implantar amb un màxim de 15 alumnes en cada aula (a Espanya, en eixes mateix període, mai s'ha arribat al 5% de despesa i són molt pocs els anys en què es va superar el 4,5%). És cert que aquest curs tan especial, per a complir la distància de seguretat i aprofitant els diners enviats per la UE, s'ha reduït la ràtio en alguns nivells, però ja s'anuncia que això ha sigut una cosa excepcional. Un miratge. Ara el que toca són les innovacions educatives. Unes innovacions imposades sense consens, que han aconseguit el seu primer objectiu, dividir al professorat entre partidaris i detractors. És entendridora la nostra ingenuïtat. Hem picat l'ham que ens han posat i ens barallem entre nosaltres, oblidant el prioritari: reduir el nombre d'alumnes a les aules.

Perquè la vertadera innovació, que de veritat millorarà el sistema educatiu és baixar les ràtios. Els professors i sobretot els pares, hauríem d'unir-nos i exigir a les Administracions educatives que posaren en eixe objectiu tots els seus esforços i deixaren per a després els experiments.