Tres-cents cinquanta-huit quilòmetres separen el Palau de la Generalitat de València del Congrés dels Diputats de Madrid. Eixa distància va recórrer Carlos Mazón per a comparéixer davant la Comissió d'Investigació de la DANA. Una setmana abans ho va tindre més fàcil, molt més fàcil, només eren dos-cents huitanta metres els que li separaven d’una altra comissió, la de les Corts Valencianes. En el trajecte; a la dreta, el portal gòtic on es reuneix cada dijous el Tribunal de les Aigües, la institució de justícia més antiga d'Europa, al davant, l'objectiu, el Palau dels Borja, un imponent record de l'època en què València era el centre de l'Univers. Dos emblemes del poder i la justícia entre els quals va circular Mazón camí de l'altra Comissió d'Investigació de la DANA. Quatre minuts. Això li haguera costat arribar si haguera anat passejant, però li va costar encara menys. Va anar amb cotxe.
Eixe recorregut de dos-cents huitanta metres en cotxe és més esclaridor, infinitament més, que totes les mentides, vaguetats, victimismes i oblits que va llegir o balbucejar davant dels representants de la societat.
Tots tenim desitjos i instints que convertim en el motor de la nostra vida (alguns ancestrals, altres sobrevinguts o apresos): l'amor, la salut, el poder, el sexe, la por, l'ego, l'avarícia, l'enveja, la solidaritat, la peresa, el victimisme... Potser l'única cosa que ha fet Mazón des de fa més d’un any ha sigut seguir eixos desitjos i eixos instints. Almenys alguns d'ells: victimisme, avarícia, por, ego, peresa, poder, sexe... Potser simplement és un home que ha nascut abans d'hora i amb els seus comportaments ens estiga donant una lliçó d'antropologia humana moderna.
És possible que per a alguns, que validen els seus comportaments, siga això, un avançat al seu temps, quasi un messies. Com, per exemple, per als 160 alts càrrecs que el van aplaudir durant 107 inteminables segons, o per als diputats d'aquesta comissió d'investigació de Madrid que es van mantindre impassibles davant la filla que descrivia l'última conversa agònica amb el seu pare, minuts abans que morira ofegat, o que tampoc van mostrar el menor símptoma d'empatia amb una dona que narrava com la mirada de la xiqueta que no va poder salvar li acompanya cada nit. Per a ells, potser el comportament humà ha de regir-se ja amb els paràmetres que Carlos Mazón ha seguit durant els últims mesos.
Però no. No som així. Encara no som així. El fangar materialista, desinformat i deshumanitzat en el qual ens anem submergint a una velocitat creixent, potser un dia aconseguisca que vegem normals aquests comportaments, però encara no, encara no són assimilables, ni tan sols previsibles en un servidor públic.
La majoria, per sort, no necessita escoltar més a Carlos Mazón perquè ja no té cap credibilitat. Són infinitament més, clarificadors que les seues paraules, els dos-cents huitanta metres que que va recórrer amb cotxe, per a demostrar que la seua distància amb la realitat i amb el poble al que encara representa es mesura ja en anys llum.
Manual de antropología humana moderna en doscientos ochenta metros
Trescientos cincuenta y ocho quilómetros separan el Palau de
la Generalitat del Congreso de los Diputados. Esa distancia recorrió Carlos Mazón para comparecer ante la Comisión de
Investigación de la DANA. Una más. Una semana antes lo tuvo más
fácil, mucho más fácil, solo eran doscientos ochenta metros los
que le separaban de les Corts Valencianes. En el trayecto; a la
derecha, el portal gótico donde se reúne cada jueves el Tribunal de
las Aguas, la institución de justicia más antigua de Europa, al
frente, el objetivo, el Palau dels Borja, un imponente recuerdo de la
época en que Valencia era el centro del Universo. Dos emblemas del
poder y la justicia entre los que circuló Mazón camino de la otra
Comisión de Investigación de la DANA. Cuatro minutos. Eso es lo que
le hubiese costado llegar si hubiese ido paseando, pero le costó aún
menos. Fue en coche.
Ese recorrido de doscientos ochenta metros en coche es más esclarecedor, infinitamente más, que las mentiras, los olvidos, las vaguedades y los victimismos que leyó o balbuceó durante sus intervenciones frente a los representantes de la sociedad.
Todos tenemos deseos e instintos que convertimos en el motor de nuestra vida (algunos son ancestrales, otros sobrevenidos o aprendidos): el amor, la salud, el poder, el sexo, el miedo, el ego, la avaricia, la envidia, la solidaridad, la pereza, el victimismo... Quizá lo único que ha hecho Mazón desde hace un año ha sido seguir esos deseos y esos instintos. Al menos algunos de ellos: victimismo, avaricia, miedo, ego, pereza, poder. Quizá sea un hombre que simplemente ha nacido antes de tiempo y con sus comportamientos nos esté dando una lección de antropología humana moderna.
Es posible que para algunos, que validan sus comportamientos, sea
eso, un adelantado a su tiempo, casi un mesías. Como, por ejemplo,
para los 160 altos cargos que aplaudieron a Mazón durante 107 interminables segundos, o para los diputados de esta comisión de investigación de Madrid que
se mantuvieron impasibles ante la hija que describía la última
conversación agónica con su padre, minutos antes de que este
pereciese ahogado, o que tampoco mostraron el menor síntoma de
empatía con una mujer que narraba cómo la mirada de la niña que no
pudo salvar le acompaña cada noche. Para ellos, quizá el
comportamiento humano debe regirse ya con esos parámetros.
Pero
no. No somos así. Todavía no somos así. El lodazal materialista,
desinformado y deshumanizado en el que nos vamos sumergiendo a una
velocidad creciente, puede que algún día logre que veamos normales
estos comportamientos, pero todavía no, todavía no son asimilables,
ni siquiera previsibles en un servidor público.
La mayoría, por suerte, no necesita escuchar más a Carlos Mazón porque ya no tiene ninguna credibilidad, son infinitamente más clarificadores que sus palabras, los doscientos ochenta metros que recorrió en coche, para demostrar que su distancia con la realidad y con el pueblo al que todavía representa se mide ya en años luz.
.jpg)
