La improvisación,
la imposición y el desprecio al trabajo de los profesores, forman el
hábitat en el que el sistema educativo español ha sobrevivido desde
hace décadas. Las
Administraciones educativas no tienen ningún recato en transmitir la
sensación de que desconfían de la labor de sus docentes. Buscan
fuera las buenas prácticas y las innovaciones, siempre copiando a
otros países para dejar claro a los profesores y a los padres que lo
que aquí se hace no sirve.
Ámbitos. Esta es
la nueva solución mágica que ya ha llegado a los centros de secundaria de Alicante, Castellón y Valencia y que pronto llegará a toda España.
Estos Ámbitos han llegado para salvar a los alumnos de entre 12 y 14 años (1º ESO y 2º ESO), a los que
parece que no les conviene seguir estudiando las asignaturas de
Castellano, Historia, Valenciano*, Matemáticas, Tecnología, Física
y Química o Biología. Es mejor para ellos que estas sean sustituidas por
dos Ámbitos que incluyan a cinco o seis de ellas de un modo transversal. El hecho de que durante décadas
se hayan cursado por separado e impartidas por profesores especialistas, sin mayor problema y que de los centros de
secundaria saliesen generaciones de ciudadanos cada vez con mejores
herramientas para encontrar su propio camino en la vida, no es
suficiente aval. Porque aquí lo que importa son los informes PISA. Unos informes que no redacta la UNESCO, ni la Agencia Europea de Educación, ni el Ministerio de Educación, ni las Universidades españolas no, los redacta la OCDE, la organización que vela por preservar el capitalismo y que cumpliendo ese cometido busca que la prioridad en la formación sea solo esa.
Aun así, si nos limitamos a valorar la capacidad para competir en el mundo capitalista de los españoles, tenemos una fuente de información muy cercana: los jóvenes a los que la crisis
del ladrillo echó de España hace 10 años. Si les preguntamos nos dirán que fue la formación que recibieron
aquí, la que les permitió competir con los jóvenes de los países
que les acogieron. Ese fue el único escudo que llevaban. Pero no, ese tipo de pruebas no son sólidas. Alguien ha
decidido que hace falta un cambio radical en la incorporación desde
el colegio al instituto y para eso siempre es mejor mirar lo que
hacen otros países, con otras realidades sociales, con otras
estructuras productivas, educativas, sociales… y copiarlo (aunque en esos países comiencen a aparecer síntomas de que los Ámbitos han empobrecido la formación). Esas son las bases sobre las que se sustenta la imposición de los Ámbitos.
No tengo ni idea de
si estos Ámbitos van a funcionar. No descarto que
implantados de un modo lógico (no como se pretende), serían una herramienta útil en muchos centros. Lo que sí sé es que los centros de secundaria
llevan décadas trabajando con un plan específico para incorporar a su alumnado
más joven, un plan que han ido evaluando y mejorando curso tras
curso. Planes que han ido dando sus frutos y han mejorado los
resultados, no solo los académicos (incluida la reducción progresiva del fracaso escolar), también los emocionales, la
convivencia en los centros, la formación en valores... Planes que
funcionan, que han posibilitado una educación pública de calidad, mejor en general que la que se puede encontrar en los centros privados o concertados. Ahora llega alguien desde un despacho y decide que esos
planes no sirven, que se han estado haciendo las cosas mal y que él
conoce el secreto para resolver todos los problemas. Problemas que en
muchos institutos no se producen, pero que él ha decidido que existen en
todos y que además sabe que lo mejor es acabar con el trabajo realizado hasta ahora.
Hay que unificar las medidas, acabar con la independencia que
posibilitaba la adaptación a la
realidad de cada centro y lo que va a solucionar todos los problemas es que un profesor de Matemáticas se encargue de la Biología o que
uno de Lengua Castellana se encargue de Historia.
Además todo ello
debe hacerse improvisando, con rapidez, sin ninguna transición, sin
el imprescindible convencimiento, ni la formación de los profesores
que los imparten. Por supuesto aprovechando para ello los libros de
texto de cada una de las asignaturas individuales, nada de utilizar
material adecuado, porque no se puede cambiar el programa Xarxa
Llibres cuando lleva pocos cursos en marcha. No se pueden tirar a la
basura los millones de euros que esos libros costaron. ¿O sí?
La innovación educativa es
imprescindible para que los éxitos logrados hasta ahora se mantengan
en el futuro, pero debería surgir de abajo, de los que están
dentro del aula, de los profesores. Ellos conocen las necesidades de sus alumnos. Pero las innovaciones vienen de arriba, de las
altas esferas. Esas que, escudadas en la pandemia, han puesto en
marcha este curso, de modo obligatorio e improvisado estos Ámbitos y
han pedido un informe a los centros para ver el resultado de esta
implantación. Esas que, antes de que acabe el plazo para enviar esos
informes, emiten su valoración, demostrando que para ellas la opinión de los
profesores es irrelevante. Una evidencia más de su absoluta
desconfianza en los profesores.
Se equivocan al desconfiar de ellos, porque si el sistema educativo español ha funcionado, funciona y seguirá funcionando es gracias a la profesionalidad, dedicación y capacidad de adaptación a los vaivenes legislativos de esos profesores.
*En Autonomías
sin lengua propia ya se considera que no deben estudiar estas lenguas
“extrañas”, aunque siempre he pensado que eso sería una de las
medidas más útiles para “hacer España”.
ÀMBITS
La
improvisació, la imposició i el menyspreu al treball dels
professors, formen l'hàbitat en el qual el sistema educatiu espanyol
ha sobreviscut des de fa dècades. Les Administracions educatives
transmeten
la sensació que desconfien de la labor dels seus docents. Busquen
fóra les bones pràctiques i les innovacions, sempre copiant a
altres països per a deixar clar als professors i als pares que el
que ací es fa no serveix.
Àmbits.
Aquesta és la nova solució màgica que ja ha arribat als centres de
secundària d'Alacant, Castelló i València i que prompte arribarà
a tota Espanya.
Aquests
Àmbits han arribat per a salvar als alumnes d'entre 12 i 14 anys (1r
ESO i 2n ESO), als quals sembla que no els convé continuar estudiant
les assignatures de Castellà, Història, Valencià*, Matemàtiques,
Tecnologia, Física i Química o Biologia. És millor per a ells que
aquestes siguen substituïdes per dos Àmbits que incloguen a cinc o
sis d'elles d'una manera transversal. El fet que durant dècades
s'hagen cursat per separat i impartides per professors especialistes,
sense major problema i que dels centres de secundària isqueren
generacions de ciutadans cada vegada amb millors eines per a trobar
el seu propi camí en la vida, no és suficient aval. Perquè ací el
que importa són els informes PISA.
Uns informes que no redacta la UNESCO, ni l'Agència Europea
d'Educació, ni el Ministeri d'Educació, ni les Universitats
espanyoles no, els redacta l'OCDE, l'organització que vela per
preservar el capitalisme i que per
acomplir
eixe
objectiu
busca que la prioritat en la formació siga només eixa.
Així
i tot, si ens limitem a valorar la capacitat per a competir en el món
capitalista dels espanyols, tenim una font d'informació molt
pròxima: els joves als quals la crisi va fer
fora
d'Espanya fa 10 anys. Si els preguntem ens diran que va ser la
formació que van rebre ací, la que els va permetre competir amb els
joves dels països que els van acollir. Eixe
va ser l'únic escut que portaven. Però no, eixe
tipus de proves no són sòlides. Algú ha decidit que fa falta un
canvi radical en la incorporació des del col·legi a l'institut i
per a això sempre és millor mirar el que fan altres països, amb
altres realitats socials, amb altres estructures productives,
educatives, socials… i copiar-ho (encara que en eixos països
comencen a aparéixer símptomes de
que
els Àmbits han empobrit la formació). Eixes
són les bases sobre les quals se sustenta la imposició dels
Àmbits.
No
tinc ni idea de si aquests Àmbits funcionaran. No descarte que
implantats d'una manera lògica (no com es pretén), serien una eina
útil en molts centres. El que sí que sé és que els centres de
secundària porten dècades treballant amb un pla específic per a
incorporar al seu alumnat més jove, un pla que han anat avaluant i
millorant curs rere curs. Plans que han anat donant els seus fruits i
han millorat els resultats, no sols els acadèmics (inclosa la
reducció progressiva del fracàs escolar), també els emocionals, la
convivència en els centres, la formació en valors... Plans que
funcionen, que han possibilitat una educació pública de qualitat,
millor en general que la que es pot trobar en els centres privats o
concertats. Ara arriba algú des d'un despatx i decideix que eixos
plans no serveixen, que s'han estat fent les coses malament
i que ell coneix el secret per a resoldre tots els problemes.
Problemes que en molts instituts no es produeixen, però que ell ha
decidit que existeixen en tots i que a més sap que el millor és
acabar amb el treball realitzat fins ara. Cal unificar les mesures,
acabar amb la independència que possibilitava l'adaptació a la
realitat de cada centre i el que solucionarà tots els problemes és
que un professor de Matemàtiques s'encarregue de la Biologia o que
un de Llengua Castellana s'encarregue d'Història.
A
més tot això ha de fer-se improvisant, amb rapidesa, sense cap
transició, sense l'imprescindible convenciment, ni la formació dels
professors que els imparteixen. Per descomptat aprofitant per a això
els llibres de text de cadascuna de les assignatures individuals, res
d'utilitzar material adequat, perquè no es pot canviar el
programa Xarxa Llibres quan
porta pocs cursos en marxa. No es poden tirar al fem els milions
d'euros que eixos llibres van costar. O sí?
La
innovació educativa és imprescindible perquè els èxits obtinguits
fins ara es mantinguen en el futur, però hauria de sorgir de baix,
dels que estan dins de l'aula, dels professors. Ells coneixen les
necessitats dels seus alumnes. Però les innovacions vénen de dalt,
de les altes esferes. Eixes
que, escudades en la pandèmia, han posat en marxa aquest curs, de
manera obligatòria i improvisada aquests Àmbits i han demanat un
informe als centres per a veure el resultat d'aquesta implantació.
Eixes
que, abans que acabe el termini per a enviar eixos
informes, emeten la seua valoració, demostrant que per a elles
l'opinió dels professors és irrellevant. Una evidència més de la
seua absoluta desconfiança en els professors.
S'equivoquen
en desconfiar d'ells, perquè si el sistema educatiu espanyol ha
funcionat, funciona i continuarà funcionant és gràcies a la
professionalitat, dedicació i capacitat d'adaptació als vaivens
legislatius d'eixos professors.
*En Autonomies
sense llengua pròpia ja es considera que no han d'estudiar aquestes
llengües “estranyes”, encara que sempre he pensat que això
seria una de les mesures més útils per a “fer Espanya”.
