Ámbitos

 

La improvisación, la imposición y el desprecio al trabajo de los profesores, forman el hábitat en el que el sistema educativo español ha sobrevivido desde hace décadas. Las Administraciones educativas no tienen ningún recato en transmitir la sensación de que desconfían de la labor de sus docentes. Buscan fuera las buenas prácticas y las innovaciones, siempre copiando a otros países para dejar claro a los profesores y a los padres que lo que aquí se hace no sirve.

Ámbitos. Esta es la nueva solución mágica que ya ha llegado a los centros de secundaria de Alicante, Castellón y Valencia y que pronto llegará a toda España.

Estos Ámbitos han llegado para salvar a los alumnos de entre 12 y 14 años (1º ESO y 2º ESO), a los que parece que no les conviene seguir estudiando las asignaturas de Castellano, Historia, Valenciano*, Matemáticas, Tecnología, Física y Química o Biología. Es mejor para ellos que estas sean sustituidas por dos Ámbitos que incluyan a cinco o seis de ellas de un modo transversal. El hecho de que durante décadas se hayan cursado por separado e impartidas por profesores especialistas, sin mayor problema y que de los centros de secundaria saliesen generaciones de ciudadanos cada vez con mejores herramientas para encontrar su propio camino en la vida, no es suficiente aval. Porque aquí lo que importa son los informes PISA. Unos informes que no redacta la UNESCO, ni la Agencia Europea de Educación, ni el Ministerio de Educación, ni las Universidades españolas no, los redacta la OCDE, la organización que vela por preservar el capitalismo y que cumpliendo ese cometido busca que la prioridad en la formación sea solo esa.

Aun así, si nos limitamos a valorar la capacidad para competir en el mundo capitalista de los españoles, tenemos una fuente de información muy cercana: los jóvenes a los que la crisis del ladrillo echó de España hace 10 años. Si les preguntamos nos dirán que fue la formación que recibieron aquí, la que les permitió competir con los jóvenes de los países que les acogieron. Ese fue el único escudo que llevaban. Pero no, ese tipo de pruebas no son sólidas. Alguien ha decidido que hace falta un cambio radical en la incorporación desde el colegio al instituto y para eso siempre es mejor mirar lo que hacen otros países, con otras realidades sociales, con otras estructuras productivas, educativas, sociales… y copiarlo (aunque en esos países comiencen a aparecer síntomas de que los Ámbitos han empobrecido la formación). Esas son las bases sobre las que se sustenta la imposición de los Ámbitos.

No tengo ni idea de si estos Ámbitos van a funcionar. No descarto que implantados de un modo lógico (no como se pretende), serían una herramienta útil en muchos centros. Lo que sí sé es que los centros de secundaria llevan décadas trabajando con un plan específico para incorporar a su alumnado más joven, un plan que han ido evaluando y mejorando curso tras curso. Planes que han ido dando sus frutos y han mejorado los resultados, no solo los académicos (incluida la reducción progresiva del fracaso escolar), también los emocionales, la convivencia en los centros, la formación en valores... Planes que funcionan, que han posibilitado una educación pública de calidad, mejor en general que la que se puede encontrar en los centros privados o concertados. Ahora llega alguien desde un despacho y decide que esos planes no sirven, que se han estado haciendo las cosas mal y que él conoce el secreto para resolver todos los problemas. Problemas que en muchos institutos no se producen, pero que él ha decidido que existen en todos y que además sabe que lo mejor es acabar con el trabajo realizado hasta ahora. Hay que unificar las medidas, acabar con la independencia que posibilitaba la adaptación a la realidad de cada centro y lo que va a solucionar todos los problemas es que un profesor de Matemáticas se encargue de la Biología o que uno de Lengua Castellana se encargue de Historia.

Además todo ello debe hacerse improvisando, con rapidez, sin ninguna transición, sin el imprescindible convencimiento, ni la formación de los profesores que los imparten. Por supuesto aprovechando para ello los libros de texto de cada una de las asignaturas individuales, nada de utilizar material adecuado, porque no se puede cambiar el programa Xarxa Llibres cuando lleva pocos cursos en marcha. No se pueden tirar a la basura los millones de euros que esos libros costaron. ¿O sí?

La innovación educativa es imprescindible para que los éxitos logrados hasta ahora se mantengan en el futuro, pero debería surgir de abajo, de los que están dentro del aula, de los profesores. Ellos conocen las necesidades de sus alumnos. Pero las innovaciones vienen de arriba, de las altas esferas. Esas que, escudadas en la pandemia, han puesto en marcha este curso, de modo obligatorio e improvisado estos Ámbitos y han pedido un informe a los centros para ver el resultado de esta implantación. Esas que, antes de que acabe el plazo para enviar esos informes, emiten su valoración, demostrando que para ellas la opinión de los profesores es irrelevante. Una evidencia más de su absoluta desconfianza en los profesores.

Se equivocan al desconfiar de ellos, porque si el sistema educativo español ha funcionado, funciona y seguirá funcionando es gracias a la profesionalidad, dedicación y capacidad de adaptación a los vaivenes legislativos de esos profesores.

*En Autonomías sin lengua propia ya se considera que no deben estudiar estas lenguas “extrañas”, aunque siempre he pensado que eso sería una de las medidas más útiles para “hacer España”.

ÀMBITS

La improvisació, la imposició i el menyspreu al treball dels professors, formen l'hàbitat en el qual el sistema educatiu espanyol ha sobreviscut des de fa dècades. Les Administracions educatives transmeten la sensació que desconfien de la labor dels seus docents. Busquen fóra les bones pràctiques i les innovacions, sempre copiant a altres països per a deixar clar als professors i als pares que el que ací es fa no serveix.

Àmbits. Aquesta és la nova solució màgica que ja ha arribat als centres de secundària d'Alacant, Castelló i València i que prompte arribarà a tota Espanya.

Aquests Àmbits han arribat per a salvar als alumnes d'entre 12 i 14 anys (1r ESO i 2n ESO), als quals sembla que no els convé continuar estudiant les assignatures de Castellà, Història, Valencià*, Matemàtiques, Tecnologia, Física i Química o Biologia. És millor per a ells que aquestes siguen substituïdes per dos Àmbits que incloguen a cinc o sis d'elles d'una manera transversal. El fet que durant dècades s'hagen cursat per separat i impartides per professors especialistes, sense major problema i que dels centres de secundària isqueren generacions de ciutadans cada vegada amb millors eines per a trobar el seu propi camí en la vida, no és suficient aval. Perquè ací el que importa són els informes PISA. Uns informes que no redacta la UNESCO, ni l'Agència Europea d'Educació, ni el Ministeri d'Educació, ni les Universitats espanyoles no, els redacta l'OCDE, l'organització que vela per preservar el capitalisme i que per acomplir eixe objectiu busca que la prioritat en la formació siga només eixa.

Així i tot, si ens limitem a valorar la capacitat per a competir en el món capitalista dels espanyols, tenim una font d'informació molt pròxima: els joves als quals la crisi va fer fora d'Espanya fa 10 anys. Si els preguntem ens diran que va ser la formació que van rebre ací, la que els va permetre competir amb els joves dels països que els van acollir. Eixe va ser l'únic escut que portaven. Però no, eixe tipus de proves no són sòlides. Algú ha decidit que fa falta un canvi radical en la incorporació des del col·legi a l'institut i per a això sempre és millor mirar el que fan altres països, amb altres realitats socials, amb altres estructures productives, educatives, socials… i copiar-ho (encara que en eixos països comencen a aparéixer símptomes de que els Àmbits han empobrit la formació). Eixes són les bases sobre les quals se sustenta la imposició dels Àmbits.

No tinc ni idea de si aquests Àmbits funcionaran. No descarte que implantats d'una manera lògica (no com es pretén), serien una eina útil en molts centres. El que sí que sé és que els centres de secundària porten dècades treballant amb un pla específic per a incorporar al seu alumnat més jove, un pla que han anat avaluant i millorant curs rere curs. Plans que han anat donant els seus fruits i han millorat els resultats, no sols els acadèmics (inclosa la reducció progressiva del fracàs escolar), també els emocionals, la convivència en els centres, la formació en valors... Plans que funcionen, que han possibilitat una educació pública de qualitat, millor en general que la que es pot trobar en els centres privats o concertats. Ara arriba algú des d'un despatx i decideix que eixos plans no serveixen, que s'han estat fent les coses malament i que ell coneix el secret per a resoldre tots els problemes. Problemes que en molts instituts no es produeixen, però que ell ha decidit que existeixen en tots i que a més sap que el millor és acabar amb el treball realitzat fins ara. Cal unificar les mesures, acabar amb la independència que possibilitava l'adaptació a la realitat de cada centre i el que solucionarà tots els problemes és que un professor de Matemàtiques s'encarregue de la Biologia o que un de Llengua Castellana s'encarregue d'Història.

A més tot això ha de fer-se improvisant, amb rapidesa, sense cap transició, sense l'imprescindible convenciment, ni la formació dels professors que els imparteixen. Per descomptat aprofitant per a això els llibres de text de cadascuna de les assignatures individuals, res d'utilitzar material adequat, perquè no es pot canviar el programa Xarxa Llibres quan porta pocs cursos en marxa. No es poden tirar al fem els milions d'euros que eixos llibres van costar. O sí?

La innovació educativa és imprescindible perquè els èxits obtinguits fins ara es mantinguen en el futur, però hauria de sorgir de baix, dels que estan dins de l'aula, dels professors. Ells coneixen les necessitats dels seus alumnes. Però les innovacions vénen de dalt, de les altes esferes. Eixes que, escudades en la pandèmia, han posat en marxa aquest curs, de manera obligatòria i improvisada aquests Àmbits i han demanat un informe als centres per a veure el resultat d'aquesta implantació. Eixes que, abans que acabe el termini per a enviar eixos informes, emeten la seua valoració, demostrant que per a elles l'opinió dels professors és irrellevant. Una evidència més de la seua absoluta desconfiança en els professors.

S'equivoquen en desconfiar d'ells, perquè si el sistema educatiu espanyol ha funcionat, funciona i continuarà funcionant és gràcies a la professionalitat, dedicació i capacitat d'adaptació als vaivens legislatius d'eixos professors.



*En Autonomies sense llengua pròpia ja es considera que no han d'estudiar aquestes llengües “estranyes”, encara que sempre he pensat que això seria una de les mesures més útils per a “fer Espanya”.