Jo faig vaga!

Estic fent vaga. Una vaga indefinida. Una vaga tan dura com necessària. Més enllà de les reivindicacions laborals, més enllà de lluitar pel futur dels nostres alumnes (que és el futur de la nostra societat), més enllà de defensar l’educació pública, més enllà de denunciar l’atac infame a la nostra llengua, més enllà de tot això, que ja seria prou. Estic fent vaga per dignitat. Per dignitat col·lectiva.

Este matí en uns dels molts actes reivindicatius d’aquesta setmana, m’he emocionat. Una allau de companys, vinguts de tots els indrets de la província, molts més dels que es podia esperar. Un passadís verd. Un passadís verd d’aplaudiments. I mentre passava per eixe passadís m’he emocionat. No he estat l’únic. I ha estat just en eixe moment, quan he comprés que si estic fent vaga, és sobretot per dignitat.

Avuí m’he emocionat, però tots els dies que vaig a treballar m’emocione compartint colze a colze la feina amb companys i companyes que fiquen sempre per davant de tot, una única dèria: els seus alumnes. I ho fan moltes vegades contra tot. Només els que estem dins dels centres sabem el que s’ha de lluitar a les aules als últims temps, per traure endavant als alumnes. Emociona veure com companys i companyes de feina es trenquen la cara per xiquets i adolescents cada cop amb més problemes socials, mentals... Ells ho són tot per als docents. Protegir-los, orientar-los, formar-los, aconsellar-los, donar-los un espai de llibertat, de seguretat i de normalitat no potser un privilegi. És una necessitat bàsica. Que des del govern valencià insinuen que estem jugant amb el futur dels nostres alumnes, o que els utilitzem com a ostatges, és injust, mesquí i mostra un desconeixement absolut dels seus treballadors. Ara seguim al costat de tots ells, també dels de 2n de batxillerat, estem ara i estem sempre, tots els dies del curs al seu costat. De fet a voltes a ú li queda la impressió que som els únics que estem al seu costat.

Avui m’he emocionat, com tots els dies que vaig a treballar i me n’adone que només la vocació, la professionalitat i l’estima per l’alumnat dels docents sosté, sostenia el sistema. Mentre passava per eixe passadís d’aplaudiments m’he emocionat i he comprés que aquesta vaga ja ha servit per a alguna cosa, per guanyar dignitat col·lectiva.