martes, 25 de noviembre de 2025

Manual d'antropologia humana moderna en dos-cents huitanta metres

 


Tres-cents cinquanta-huit quilòmetres separen el Palau de la Generalitat de València del Congrés dels Diputats de Madrid. Eixa distància va recórrer Carlos Mazón per a comparéixer davant la Comissió d'Investigació de la DANA. Una setmana abans ho va tindre més fàcil, molt més fàcil, només eren dos-cents huitanta metres els que li separaven d’una altra comissió, la de les Corts Valencianes. En el trajecte; a la dreta, el portal gòtic on es reuneix cada dijous el Tribunal de les Aigües, la institució de justícia més antiga d'Europa, al davant, l'objectiu, el Palau dels Borja, un imponent record de l'època en què València era el centre de l'Univers. Dos emblemes del poder i la justícia entre els quals va circular Mazón camí de l'altra Comissió d'Investigació de la DANA. Quatre minuts. Això li haguera costat arribar si haguera anat passejant, però li va costar encara menys. Va anar amb cotxe.

Eixe recorregut de dos-cents huitanta metres en cotxe és més esclaridor, infinitament més, que totes les mentides, vaguetats, victimismes i oblits que va llegir o balbucejar davant dels representants de la societat.

Tots tenim desitjos i instints que convertim en el motor de la nostra vida (alguns ancestrals, altres sobrevinguts o apresos): l'amor, la salut, el poder, el sexe, la por, l'ego, l'avarícia, l'enveja, la solidaritat, la peresa, el victimisme... Potser l'única cosa que ha fet Mazón des de fa més d’un any ha sigut seguir eixos desitjos i eixos instints. Almenys alguns d'ells: victimisme, avarícia, por, ego, peresa, poder, sexe... Potser simplement és un home que ha nascut abans d'hora i amb els seus comportaments ens estiga donant una lliçó d'antropologia humana moderna.

És possible que per a alguns, que validen els seus comportaments, siga això, un avançat al seu temps, quasi un messies. Com, per exemple, per als 160 alts càrrecs que el van aplaudir durant 107 inteminables segons, o per als diputats d'aquesta comissió d'investigació de Madrid que es van mantindre impassibles davant la filla que descrivia l'última conversa agònica amb el seu pare, minuts abans que morira ofegat, o que tampoc van mostrar el menor símptoma d'empatia amb una dona que narrava com la mirada de la xiqueta que no va poder salvar li acompanya cada nit. Per a ells, potser el comportament humà ha de regir-se ja amb els paràmetres que Carlos Mazón ha seguit durant els últims mesos.

Però no. No som així. Encara no som així. El fangar materialista, desinformat i deshumanitzat en el qual ens anem submergint a una velocitat creixent, potser un dia aconseguisca que vegem normals aquests comportaments, però encara no, encara no són assimilables, ni tan sols previsibles en un servidor públic.

La majoria, per sort, no necessita escoltar més a Carlos Mazón perquè ja no té cap credibilitat. Són infinitament més, clarificadors que les seues paraules, els dos-cents huitanta metres que que va recórrer amb cotxe, per a demostrar que la seua distància amb la realitat i amb el poble al que encara representa es mesura ja en anys llum.



Manual de antropología humana moderna en doscientos ochenta metros


Trescientos cincuenta y ocho quilómetros separan el Palau de la Generalitat del Congreso de los Diputados. Esa distancia recorrió Carlos Mazón para comparecer ante la Comisión de Investigación de la DANA. Una más. Una semana antes lo tuvo más fácil, mucho más fácil, solo eran doscientos ochenta metros los que le separaban de les Corts Valencianes. En el trayecto; a la derecha, el portal gótico donde se reúne cada jueves el Tribunal de las Aguas, la institución de justicia más antigua de Europa, al frente, el objetivo, el Palau dels Borja, un imponente recuerdo de la época en que Valencia era el centro del Universo. Dos emblemas del poder y la justicia entre los que circuló Mazón camino de la otra Comisión de Investigación de la DANA. Cuatro minutos. Eso es lo que le hubiese costado llegar si hubiese ido paseando, pero le costó aún menos. Fue en coche.

Ese recorrido de doscientos ochenta metros en coche es más esclarecedor, infinitamente más, que las mentiras, los olvidos, las vaguedades y los victimismos que leyó o balbuceó durante sus intervenciones frente a los representantes de la sociedad.

Todos tenemos deseos e instintos que convertimos en el motor de nuestra vida (algunos son ancestrales, otros sobrevenidos o aprendidos): el amor, la salud, el poder, el sexo, el miedo, el ego, la avaricia, la envidia, la solidaridad, la pereza, el victimismo... Quizá lo único que ha hecho Mazón desde hace un año ha sido seguir esos deseos y esos instintos. Al menos algunos de ellos: victimismo, avaricia, miedo, ego, pereza, poder. Quizá sea un hombre que simplemente ha nacido antes de tiempo y con sus comportamientos nos esté dando una lección de antropología humana moderna.

Es posible que para algunos, que validan sus comportamientos, sea eso, un adelantado a su tiempo, casi un mesías. Como, por ejemplo, para los 160 altos cargos que aplaudieron a Mazón durante 107 interminables segundos, o para los diputados de esta comisión de investigación de Madrid que se mantuvieron impasibles ante la hija que describía la última conversación agónica con su padre, minutos antes de que este pereciese ahogado, o que tampoco mostraron el menor síntoma de empatía con una mujer que narraba cómo la mirada de la niña que no pudo salvar le acompaña cada noche. Para ellos, quizá el comportamiento humano debe regirse ya con esos parámetros.
Pero no. No somos así. Todavía no somos así. El lodazal materialista, desinformado y deshumanizado en el que nos vamos sumergiendo a una velocidad creciente, puede que algún día logre que veamos normales estos comportamientos, pero todavía no, todavía no son asimilables, ni siquiera previsibles en un servidor público.

La mayoría, por suerte, no necesita escuchar más a Carlos Mazón porque ya no tiene ninguna credibilidad, son infinitamente más clarificadores que sus palabras, los doscientos ochenta metros que recorrió en coche, para demostrar que su distancia con la realidad y con el pueblo al que todavía representa se mide ya en años luz.

jueves, 13 de noviembre de 2025

III Jornadas de formación de profesores en Siracusa (Italia)


La pasada semana fui uno de los ponentes de las III Jornadas de formación de profesores del Instituto Cervantes de Palermo, organizadas por la Asociación Mundo Hispánico, que se celebraron en Siracusa (Italia). Asistieron profesores de centros de secundaria de toda Sicilia y de la Universidad de Catania.

En las jornadas también participaron otras entidades especializadas en ofrecer formación a profesorado europeo de Lengua Castellana como la Fundación para la Lengua de Valladolid.

Mi ponencia presentó diferentes recursos prácticos para incluir la escritura creativa en las clases de Lengua.



También, dentro del mismo marco de formación, impartí talleres literarios a los alumnos del Liceo Quintiliano que estudian Lengua Castellana como Lengua Extranjera. Un taller muy participativo y valorado por el centro italiano que ya es el segundo año que me invita a impartirlo. Los alumnos del Liceo lingüístico siempre demuestran su sensibilidad literaria y su talento. En este caso el taller, además se convirtió en una herramienta de integración para una alumna con diversidad funcional.





Gracias a Tiziana, Manolo y el resto del equipo de Mundo Hispánico por hacerme sentir como en casa y al Instituto Cervantes por dar el impulso que merecen estas iniciativas.


lunes, 3 de noviembre de 2025

Mazón tard, molt tard i malament, molt malament


L'únic que mereixia avui la població valenciana i en especial les víctimes era saber que Mazón se n'anava. Si de cas que dedicara, en la seua intervenció, uns minuts al patiment de tanta gent.

Però tampoc. Tampoc avui ha estat a l'alçada del càrrec que encara ostenta.
En trenta minuts d'intervenció no han arribat a trenta els segons que ha dedicat a les víctimes. I part d'ells per a retreure'ls com l'han tractat...
Després victimisme i mentides per a continuar amb eixe relat que ja només ell es creu. Tirant-se flors per la reconstrucció, que segons ell, ha anat millor de l'imaginable, que ningú li ha ajudat, fent-se la víctima front al govern central i les famílies afectades (fins i tot a elles s'ha permés criticar). 
Dient coses com que ha patit molt, que per ell s'haguera anat fa temps, que han sigut cruels amb ell,  que "ell" és mala persona (referint-se a Pedro Sánchez),i jo només un home que s'ha equivocat, sense aclarir res del que va fer aquell dia fatídic...
I sense convocar eleccions, deixant en mans de VOX el futur dels valencians. Entregant tot el poder de decisió a eixos ultres sense escrúpols, com ell. I no convoca eleccions perquè així ell podrà continuar sent diputat autonòmic i, per tant, aforat... i no per cap altra raó.

Lo único que merecía escuchar hoy la población valenciana y en especial las víctimas era que Mazón se iba. Si a caso que dedicara, en su intervención, unos minutos al sufrimiento de tanta gente.
Pero tampoco. Tampoco hoy ha estado a la altura del cargo que todavía ostenta.
En treinta minutos de intervención no han llegado a treinta los segundos que ha dedicado a las víctimas. Y parte de ellos para reprocharles como le han tratado...
Después victimismo y mentiras para continuar con ese relato que ya solo él se cree. Echándose flores sobre la reconstrucción que, según él, ha ido mejor de lo imaginable, que nadie le ha ayudado, haciéndose la víctima frente al gobierno central y las familias afectadas (incluso a ellas se ha permitido criticar sibilinamente). 
Diciendo cosas como que ha sufrido mucho, que por él se hubiera ido hace tiempo, que han sido crueles con él,  que "él" es mala persona (refiriéndose a Pedro Sánchez),y yo solo un hombre que se ha equivocado, sin aclarar nada del que hizo aquel día fatídico...
Y sin convocar elecciones, dejando en manos de VOX el futuro de los valencianos. Entregando todo el poder de decisión a esos ultras sin escrúpulos, como él. Y no convoca elecciones porque así él podrá continuar siendo diputado autonómico y, por lo tanto, aforado... y no por ninguna otra razón.

jueves, 16 de octubre de 2025

Talleres literarios (Pescara)

 


Talleres literarios en el Liceo G. Marconi de Pescara a los alumnos que estudian la rama Lingüística. Siempre es un placer descubrir la sensibilidad literaria de estos alumnos y su nivel de dominio de la lengua.

En pocos minutos fueron capaces de mostrar su talento con relatos sorprendentes.

Próxima etapa: Siracusa...



domingo, 5 de octubre de 2025

 


En los próximos días impartiré diferentes talleres literarios en el Liceo Guglielmo Marconi de Pescara (Italia), dirigidos a los estudiantes que cursan Lengua Castellana como Lengua Extranjera.


Gracias a Cinzia por confiar en mi taller.

miércoles, 24 de septiembre de 2025

El espesor de un lápiz en Guadared


Artículo Guadared

Una agradable y reconfortante sorpresa este artículo, sobre mi novela "El espesor de un lápiz", aparecido hoy en la sección de Cultura de la revista digital Guadared.

Me gustaría creer que todo lo que se dice en él sobre mí y la novela es cierto, aunque hay dos cosas que debo reconocer que no lo son:

Una aparece al principio: El espesor de un lápiz no es mi última novela.

La otra al final: no soy, nunca seré un referente de la literatura contemporánea.


sábado, 30 de agosto de 2025

Diseñadores gráficos, ilustradores y fotógrafos

Se cumplen 20 años desde que por azar comencé a escribir ficción. Nunca les he dado a las efemérides mayor valor que el de una excusa para recordar acontecimientos que no deben ser olvidados. En mi caso esto ni es una efemérides, ni es nada, porque no hay acontecimiento.

En aquel momento no pensaba en publicar nada de lo que escribía, pero otros azares del destino me llevaron a publicar siete libros. Desde luego el agradecimiento principal es para los editores que han confiado en mis relatos y mis novelas, pero hoy me apetece acordarme de los fotógrafos, ilustradores y diseñadores gráficos que han aportado su arte para mejorar esas ediciones. Esos que ahora ven infravalorado su talento ante el uso abusivo y sin criterio de la Inteligencia Artificial.

Ahí van:

Francisco Poyatos: Ilustración y diseño de portada de El espesor de un lápiz y El renacer de las naturalezas muertas.

Francis Poyatos




Adriana Torija: Diseño e ilustración de portada de El renacer de las naturalezas muertas, ilustraciones en La isla de las Culebras y en Catálogo de excusas para seguir vivo (o para estar muerto).
Instagram
Calipigia


Víctor Aranda García: fotografías interiores en Cuando la vida se pone perra y fotografía de portada de El espesor de un lápiz y en Cuando la vida se pone perra.

arte y estudio - Fotógrafo




Aarón Gallén: Diseño e ilustración de portada de La isla de las Culebras.

Aaron Gallén - Taller Balam




David Díaz Mundina: Diseño de portada de Cuando la vida se pone perra y Jo, ara.

Diseño gráfico editorial y web en Castellón - AKANE STUDIO





Teresa Herrador: Diseño, ilustración de portada e ilustraciones interiores de Catálogo de excusas para seguir vivo (o para estar muerto).

Teresa Herrador 

sábado, 9 de agosto de 2025

Jaume Cabré: Premi Ciutat de Castelló a l’excel·lència musical “Guitarrista Manuel Babiloni”



Avui tinc un d’eixos sentiments de satisfacció que tan bé van per tal de mantindre l’ànim. El meu idolatrat Jaume Cabré ha estat reconegut amb el Premi Ciutat de Castelló a l’excel·lència musical “Guitarrista Manuel Babiloni”. Al llarg de la seua dilatada carrera ha tingut nombrosos reconeixements, però potser cap per la seua passió per la música que l'ha dut a treballar la música i la literatura, aconseguint apropar als amants de la literatura a la música i als de la música a la literatura. És aquesta una forma enginyosa, innovadora i eficaç de divulgació musical que mereix ser reconeguda amb aquest premi. No és de bades que li hagen atorgat el sobrenom de “la música de la paraula” un lligam amb Manuel Babiloni "el poeta del só".

Vaig estar una espècie de catalitzador de la candidatura del geni barceloní i em reconforta que des de la seua passió musical este premi tinga un lloguet en la seua memòria.

Fa alguns anys col·laborava amb diverses revistes culturals (gràcies a David Segarra per la confiança) que em van permetre entrevistar a alguns dels escriptors que més admire. Tal volta l’entrevista que més il·lusió em va fer d’aquella sèrie va ser la que li vaig fer justament a ell, i per això crec que és un bon moment per publicar la transcripció de part de la mitja hora de conversa amable i esclaridora que vaig compartir amb ell.


ENTREVISTA AMB JAUME CABRÉ:

«NO M’ATRAPARAN MAI MÉS». «NO TINC CAP PRESSA».

Quan faltaven pocs dies perquè arribare a les prestatgeries de les llibreries un dels seus últims llibres «Tres assaigs», vaig entrevistar a Jaume Cabré, sens dubte un dels millors escriptors en llengua catalana de tots els temps i no només això també en qualsevol altra llengua.

Per a mi personalment és un orgull, i em fa molt de respecte entrevistar-lo per l’admiració que tinc per la seua forma d’escriure, així doncs el primer és donar-li les gràcies per acceptar aquesta entrevista per a País del Mar.

Li voldria preguntar per l’època que va estar per ací per La Plana com a professor.

Vaig ser professor de l’institut Francesc Tàrrega de Vila-Real als finals dels 70. El meu fill tenia 3 anys. Veníem d’una ciutat molt gran com Barcelona, on només coneixes la gent del teu barri i vam passar a viure a una ciutat petita. De seguida vam assumir això com un avantatge. Ens van acollir molt bé. Per exemple a les botigues de seguida ens coneixien i vam passar a ser, jo en Jaume i la meua dona Margarida, la catalaneta. A més, a més, vam tenir la sort d’establir bona relació amb els companys i també amb uns quants alumnes, que venien a casa a parlar de llibres. Per a ells jo era un poc més que un professor de literatura, era una espècie de guia de lectura. Però parlàvem de moltes altres coses. Ells a canvi de que jo els parlara de literatura, m’explicaven coses de Vila-real o del país. I em vaig llicenciar en el món de la taronja...

En aquella època, des d’on vivíem es sentia l’olor de la tarongina. Era una cosa meravellosa. Venia a onades. Des de la nostra casa fins a Borriana, tot era un mar de tarongers. Quan he estat més endavant per Vila-Real, he vist que ja no hi ha tants tarongers i fa llàstima.


Sí, ara és un poble més industrial que llaurador.

Parlant d’eixe interés que comentava dels seus alumnes dels anys setanta per la literatura. Les opinions respecte a la salut de la literatura tendeixen a ser molt catastrofistes. Des de la seua experiència, com veu la salut de la literatura? Pensa que hem millorat en eixe aspecte?

No tinc el termòmetre, però a mi em sembla que, en general, hi ha més lectors que no pas hi havia als anys 70. Hi ha més gent que accedeix amb normalitat a la lectura, entre altres coses perquè els serveis de biblioteques són molt bons. No només per l’estricte servei de prestar llibres, sinó també per les activitats que moltes d’aquestes biblioteques fan. Això irradia interès per la lectura. De fet, quan vas a llibreries i a les mateixes biblioteques, sempre et trobes gent buscant.

Per una altra banda, he tingut la sort de fer xerrades a molts llocs, també per Europa. Et trobes a la gent molt interessada amb la qüestió del llibre; no només del llibre, perquè clar el llibre és moltes coses, estan interessats per la literatura i tot el que hi ha darrere d’aquesta.

Encara que és clar que la televisió i altres mitjans marquen moltíssim, però la gent continua llegint i continuarà llegint.


Parlava que a Europa ha tingut moltes xerrades, també molt d’èxit a llocs com Alemanya. Tenim molt a dependre dels europeus respecte a com tractar a la literatura?

En este i en molts altres. En aspectes polítics encara hem de dependre més.

Per la meua experiència puc dir que a Alemanya, a França, a Polònia, a Grècia, a Suècia... en fi, puc dir molts països, hi ha un interès directe i molt fort per la literatura i per la lectura. Pensa que a Alemanya mateix, també a Polònia m’hi he trobat, la gent paga per escoltar el que diu un escriptor. Fins i tot es fan cues. T’escolten, després et fan preguntes i quan acaba l’acte es queden i encara volen fer-te més preguntes i saber més.


Això ha de ser un goig.

Sí, això és un goig. Però m’he trobat també força llocs del País Valencià, a les Illes Balears i a Catalunya on hi ha clubs de lectura de biblioteques, d’associacions, de llibreries... Fins i tot a poblets molt, molt xicotets, et trobes a trenta o quaranta persones que s’han llegit el teu llibre. El país n’està ple de gent que té interès per la literatura. Vosaltres mateixos esteu muntant una revista, un aglutinador de cultura.


Volia donar-li l’enhorabona per la imminent aparició del seu proper llibre; «Tres assaigs» amb tres assajos molt literaris. Un llibre molt recomanable. Dels tres, he llegit «Les incerteses» i li agraïsc les interioritats de la creació literària que ens ensenya. Podria contar als lectors de País del Mar, el que podran trobar a «Tres assaigs»?

El llibre recull els tres assajos que he fet mentre escrivia novel·les o altres formats de narrativa. De fet, la raó d’escriure aquests tres assaigs que són: «El sentit de la ficció», «La matèria de l’esperit» i «Les incerteses», que tu has citat, era allunyar-me de l’última novel·la que havia fet, perquè l’ombra de la novel·la és molt allargada. Després de «L’ombra de l’eunuc», que vaig estar sis anys per escriure-la, va ser quan vaig escriure «El sentit de la ficció». Ho vaig fer, primer per saber què era allò i després per allunyar-me dels personatges de la novel·la i dels dubtes que mentre estàs escrivint t’omplen el cap, fins no saber si ho estàs fent bé. Vaig veure que això m’anava bé per treure’m histerismes de sobre. Així que quan vaig acabar «Les veus del Pamano» vaig tornar-ho a fer amb «La matèria de l’esperit» i després del «Jo confesso» amb «Les incerteses».

A aquests assaigs aprofito per dir coses que, si estàs molt ficat en una novel·la, no pots perquè estàs per altres coses, reflexions que has fet durant l’elaboració del llibre, no necessàriament d’eixe llibre, potser d’algun anterior també, però sobretot posar-me davant del fet literari, no només des del punt de vista d’escriptor, també des del punt de vista de lector. Una altra intenció és fer una mirada més amplia a les arts. Parlo de pintura, o sobretot de música, a més a més de literatura lògicament, com he dit abans.


Ha comentat que es capfica molt a les novel·les. Vosté diu que les dóna per definitivament inacabades després de treballar-les molt. Pense que és un dels pocs escriptors que es capfica tant. El mercantilisme està portant a molts escriptors a publicar al ritme que els obliguen els contractes. No creu que hi ha molts que estan més lligats a eixos contractes que a l’art que deuria ser la base de la literatura?

Fa de mal dir, jo no sóc ningú per jutjar el plantejament de cada col·lega, cadascú fa el que li sembla millor. L’únic que sé és que ningú espera que jo d’aquí a un any trague un llibre. Ja el trauré. I quan em trobo amb algú que em diu «Apa, fa tres anys que no traus res. Que no escrius?»


Si ells saberen. No?

I tant. Sí que escric! Escric cada dia! El que passa és que el que vol el interlocutor és el llibre ja fet.

De molt jove, mira, precisament quan estava a Vila-Real, ja vaig adonar-me de la importància que tenia el no tindre pressa, perquè després rellegies i te n’adonaves. A mi no m’agrada rellegir-me i només ho faig per fer la correcció de proves d’impressió i coses així, que ho he de fer per raons de la professió, però un cop s’ha publicat el llibre ja no el torno a llegir. He estat molt de temps amb aquest llibre i vull llegir altres llibres d’altra gent.

Aleshores el que veia és que al començament, sí que feia il·lusió veure’l publicat i pensava, ara el tornaré a llegir amb forma de llibre, no en folis. Això feia il·lusió, és cert. Però llavors comences a trobar coses que no t’agraden. Ai! Per què no m’havia fixat en açò?, i en açò altre? Sempre trobes coses.

Aleshores és quan dius i jo quina obligació tenia de donar-lo, posem per cas, al mes d’octubre, si el podia haver donat a l’octubre de l’any següent a l’editor. Per què no? I segur que hauria trobat una manera d’escriure-ho millor que no aquesta, que ara em fa tanta angúnia. Des de llavors vaig dir: «No m’atraparan mai més». «No tinc cap pressa». I ja està.

Fins i tot amb els mateixos directors editorials que he tingut, sempre els posava, amb respecte, una condició: «Tu ets el meu director literari, molt bé, però jo t’aviso que quan acabe el llibre ja te’l donaré, però no em donis pressa, no m’atabalis, no em pressionis.»


El que passa és que en el món en què vivim, on la immediatesa tant es valora, em sembla que anem cap a la pressió.

Bo però llavors has de tindre tu la teua personalitat i el mateix editor hi sortirà guanyant si el llibre està més ben fet, que no pel fet de dir l’u de febrer ha d’estar acabat. No, escolta, perquè si és així, faràs l’impossible per tirar endavant i és una pilota que es va fent grossa i no aconsegueixes ni una cosa ni l’altra. I al final ningú està content.


I el que menys l’autor.

Efectivament, i quan això t’ha passat una vegada, ja mires que no et passe mai més.


Per últim una pregunta un poc obligada. País del Mar té una temàtica transversal: la relació que tenim a la nostra terra amb el mar Mediterrani. M’he llegit molts dels seus llibres i no he trobat en ells molta relació amb el mar. Diria que cap. Es deu a alguna raó?

La veritat és que tens raó, no hi ha molta relació amb el mar en els meus llibres. Potser algun personatge hagi agafat alguna barca de rems o un vaixell transatlàntic, però poc més.


És curiós perquè sent vosté de Barcelona, una ciutat mediterrània amb port, platges...

És de veres. El mar m’encanta. Vosaltres per exemple teniu a tocar les Columbretes. No he pogut anar-hi mai.


No? Doncs jo li-ho recomane perquè és un lloc màgic, una de les joies de Castelló que es coneix poc.

I tant.

Jo recordo estant a Mallorca paisatges de costa fantàstics, l’illa de Cabrera per exemple m’encanta. Però quan sóc a Catalunya, el que no faig és anar a la platja mai, i a l’estiu menys encara perquè tothom és allí i llavors tens la resta del país per a tu. Fa trenta o quaranta anys que no hi he anat a la platja, però no la trobe a faltar. M’agrada molt més la muntanya.

Tot i això, potser que la raó per la qual el mar no apareix als meus llibres és que el mar és molt bonic. Entenc que té una màgia i no sóc capaç d’atrapar-la. Per exemple, estant amb uns amics a Eivissa, en una casa que estava tocant a mar, a una zona bastant despoblada, jo passava hores mirant aquella aigua, els illots anant cap a Formentera... És fabulós. Un paradís. Molt bé. Però de visita.

lunes, 21 de julio de 2025

Taller de escritura creativa en Valladolid


Hace unos días impartí mi taller de escritura creativa a profesoras de Lengua castellana como Lengua Extranjera, dentro del curso programado por la Fundación de la Lengua de Valladolid, que se desarrolló durante una semana en la oficina de turismo del Campo Grande.

Llegadas de la propia ciudad castellana y de Paises Bajos, Alemania e Italia las profesoras me hicieron pasar una mañana muy agradable con su entusiasmo y participación.

Repasamos algunos de los recursos que empleo al escribir y pudieron practicar con varios ejercicios de escritura espontánea.

Después pude compartir con ellas y con las responsables de la fundación la rica vida vallisoletana.

Gracias a Anabel y a Natalia por confiar en mí taller y por la exquisita organización y hospitalidad.

jueves, 17 de julio de 2025

Entrevista en Castilla y León Televisión

Entrevista en Castilla y León Televisión, con motivo del taller de escritura para la Fundación de la Lengua (Valladolid) de julio 2025.




domingo, 6 de julio de 2025

Taller de escritura creativa (Valladolid)


 

El próximo viernes, mi taller de escritura creativa, cerrará el curso para profesores de Lengua castellana como Lengua Extranjera (ELE) llegados a Valladolid desde varios países.

Muy agradecido a Natalia y a todo su equipo de la fundación por la confianza.

domingo, 8 de junio de 2025

Líneas rojas


Hay límites que no conviene superar, líneas rojas que al ser sobrepasadas nos destruyen. Conocer esos límites no suele ser difícil, un poco de sentido común es suficiente. Un ejemplo real: publicar un libro con faltas de ortografía, burdos errores gramaticales, frases sin coherencia… y hacerlo firmando la edición con el nombre de tu editorial, es lo último que debería hacer un editor.

Es inevitable que en ocasiones nos acerquemos a los márgenes peligrosamente, a veces tanto que acabamos cruzándolos. Entonces nos volvemos otros. Quizá, si somos jóvenes, inconscientes o simplemente engreídos, llegaremos a pensar que podemos mover esas fronteras y ampliar nuestros horizontes. No comprendemos que las líneas han quedado en el mismo lugar y que solo en nuestra imaginación infantil, egocéntrica o estúpida han dejado de ser rojas.

Algunas veces merece la pena cruzarlas, pero por desgracia, en el mundo mercantilizado en el que vivimos, no suelen cruzarse por motivos respetables, o al menos lícitos. Suele ser la avaricia la que empuja al otro lado de la línea.

Volviendo al ejemplo inicial, compruebo que cada vez esas fronteras se están borrando con más descaro en el mundo editorial. Sin entrar en la demencial presión a la que las editoriales someten al mercado (250 nuevos títulos se publican cada día, 90.000 al año, la mayoría de ellos prescindibles), jugar con la ilusión de un autor que confía en ti para que hagas tu trabajo de una forma medianamente profesional es inmoral. A mí, que he conocido esa ilusión, me duele. Duele por las víctimas (sobre todo cuando las conoces, las aprecias) pero también por los culpables, porque entiendo que asumen las consecuencias de haber cruzado esa línea roja.

jueves, 8 de mayo de 2025

Feria del libro 2025 (Castelló)

 


Pasé la semana pasada por la feria del libro de mi ciudad. Una feria que se sustenta sobre todo con la participación entusiasta de los autores, las editoriales y las librerías locales. Mi objetivo se limitaba a saludar a colegas, editores y libreros de la provincia. Eso que la ortodoxia llamaría pulsar un poco el ambiente literario local. Solo un poco. Muy poco. Suficiente para, como temía, corroborar una vez más que cada vez me atrae menos ese ambiente. Llega incluso a generarme empacho por un exceso de oferta, de egos.

El libro debería ser el protagonista principal de estos eventos. Parafraseando a Maradona, “el libro no se mancha”. Pero se mancha, vaya si se mancha. En demasiados casos hay poco respeto por él. He visto novedades editoriales con portadas que desmerecerían cualquier trabajo presentado en clases de primaria, libros que en los años ochenta, con un Spectrum, se podrían haber maquetado mejor, impresos en papel que parece sacado de un rollo de papel higiénico y a precios que incrementan la sensación de fraude.

Limitarse a un público provincial, incluso solo a lectores conocidos por sus autores, no debería ser un atenuante en este sentido, casi al contrario, puede ser un agravante.

viernes, 2 de mayo de 2025

La isla de las Culebras: 9 años


Han pasado 9 años desde que este hombre, este amigo, y yo dejamos muchas horas y mucha ilusión para culminar nuestra primera novela. Él como editor, yo como autor.

Hoy me ha alegrado encontrarla todavía "viva" en la feria del libro de Castelló.

La isla de las Culebras: Un hombre que duda. Una traición. El mar. La soledad. El amor.

miércoles, 23 de abril de 2025

Sant Jordi


Per als que intentem que en la nostra vida, les lletres tinguen un paper rellevant, és inevitable pensar, cada dia, en autors, en estils, en editors... En llibres. A voltes fins a un punt redundant, excessiu, malaltís.

Però un dia a l'any, Sant Jordi, avui, ens sentim menys lluny dels que ens envolten i podem compartir sense rubor les nostres inquietuds, els nostres gustos, les nostres manies literàries.


Per això, per a fer honor a este dia, en que els lletraferits deixem de ser rara avis, jo sempre procure que Sant Jordi em pille llegint, o escrivint... o almenys corregint.

viernes, 18 de abril de 2025

Talleres literarios: Wald-Michelbach






El mundo literario suele ser ingrato. Sobre todo si uno se adentra en él con pudor y compromiso con lo que escribe.

Menos mal que, de cuando en cuando, tengo la suerte de conocer a jóvenes que respetan la literatura bastante más que los que se supone que la deberían respetar.

Gracias a Cristina Somoza por dejar que, hace unos días, sus alumnos del Überwald Gymnasium de Wald-Michelbach (Alemania) conociesen los entresijos de la creación literaria y se convirtiesen por un rato en escritores.

jueves, 17 de abril de 2025

Pústulas


PÚSTULAS

Raúl Ariza nos vuelve a cautivar con su prosa envolvente e hipnótica. Logra con ella imbuirnos en atmósferas por momentos opresivas y muchas veces descorazonadoras. Los cuentos se vuelven sofocantes y desconcertantes a medida que avanzan, como si nos adentrásemos en la combinación de una sauna finlandesa y un baño turco. Una vez dentro, la elevada temperatura nos dificulta la respiración y el tupido vapor convierte en un enigma lo que nos rodea. Entonces, cuando pensamos que ya no vamos a resistir más, llega un ligero desahogo. Alguien abre la puerta y una corriente de aire frío y seco penetra para darnos un respiro y para que intuyamos qué está sucediendo a nuestro alrededor. Solo es un momento. Suficiente para que el lector no desfallezca y siga leyendo. Esa puerta que se abre suele estar representada en los relatos por un salto temporal, al pasado o al presente de los protagonistas, que permite escapar a la densidad sensorial y emocional que nos había ido atrapando. Una bombona de oxígeno que se dosifica con precisión quirúrgica. La elegante sutileza con la que Raúl nos hace viajar en el tiempo, es solo una de las evidencias del trabajo que hay detrás de cada relato, de cada párrafo, de cada frase. Construidos con la delicadeza de una pieza de orfebrería, los doce cuentos que componen Pústulas, emocionan por el trabajo y el compromiso con la literatura del autor.

El autor no necesita muchos fuegos de artificio para lograr tenernos atrapados en narraciones fluidas y evocadoras que transcurren en tres tipos de universos: relaciones familiares poco amables, ambientes criminales y cotidianeidad mundana. Solo se permite algún alarde estilístico puntual, como en “Cienfuegos”, en el que se tiene la sensación de que el autor se transmuta en un Góngora contemporáneo para contarnos el argumento de Perros callejeros o de cualquier otra película del género quinqui.

Más allá de contadas excepciones, como la anterior, las herramientas que Raúl emplea se limitan a la sinceridad de los protagonistas y a una inmisericorde narración de sus actos. Los cuentos se convierten así en una suerte de alegato final de seres torturados por sus recuerdos. El uso masivo de la primera persona, potencia la conexión del lector con unos personajes que nos muestran su epidermis llena de unas pústulas larvadas por el tiempo vivido. Para ello el narrador ha tenido que adentrarse en su interior, conocer sus sentimientos, sus deseos y a partir de ahí dejarlos libres para que pierdan el miedo a contarnos la verdad, su verdad y así dejarnos claro que solo los que pasan por la vida sin vivirla, pueden evitar que su piel se cubra de cicatrices.


Presentación:



https://www.instagram.com/reel/DIeh1dPNij_/?utm_source=ig_web_copy_link&igsh=MzRlODBiNWFlZA==

Miguel Torija presenta a Raul Ariza

domingo, 23 de febrero de 2025

ENTREVISTA EN ONDA CERO (Más de uno Guadalajara)

 Esta semana me ha entrevistado César Rivera en el programa Más de uno Guadalajara de Onda Cero.

La entrevista ha girado en torno a mi novela El espesor de un lápiz.

Agradecimiento especial a Julio Martínez por confiar en mi novela y hablarle de ella a sus compañeros de Onda Cero.

lunes, 30 de diciembre de 2024

TALLER BIBLIOTECA RAFALAFENA

 



Desde el mes de noviembre está en marcha la tercera edición del Taller de escritura que imparto en la Biblioteca Pública Rafalafena de Castelló. Tendrá un total de 13 sesiones y finalizará en junio con una sesión especial en la que intervendrán varios escritores.

Como en las dos ediciones anteriores ha tenido muy buena acogida, ocupándose en pocos días las plazas disponibles.

Los interesados que no han tenido plaza, pueden inscribirse en la lista de espera.



domingo, 15 de diciembre de 2024

Talleres en Siracusa (Sicilia)



A principios del mes de noviembre, participe en la segunda edición de Talleres para profesores de español, impartiendo un taller de creación literaria.

Participaron cerca de 50 profesores de la Universidad de Catania y de numerosos centros de secundaria de Sicilia y Roma.

Estas jornadas, organizadas por Mundo Hispánico, cuentan con la colaboración del Instituto Cervantes de Palermo, la editorial Edinumen y la Fundación de la lengua Española.

Además en una sesión previa impartí el taller a 70 alumnos del IISS Quintiliano de Siracusa.

Muy agradecido a Mundo Hispánico y al IISS Quintiliano por confiar en mi taller. En especial a Tiziana, Sabrina, Alessandra y Manolo por su hospitalidad.

domingo, 3 de noviembre de 2024

Inoperant, incompetent, mesquí

 

Centenars de milers de ciutadans sense poder albirar un futur, amb centenars de morts encara per trobar, no entenen que continue Carlos Mazón al cap d’un operatiu d’emergència inoperant, incompetent i que ara afegeix a la seua gestió un comportament mesquí, tractant d'insinuar que l’estat envia l’ajuda tard, quan és ell el que no la demana o la rebutja. Tarda 4 dies en demanar 5000 soldats i al cap de poques hores diu que per fi arriben (arriben quan els demana). Diu que a les 15:00 del dia de la tragèdia, ja va reclamar ajuda a l'UME, però no explica per què va esperar a les 20:00, quan ja era massa tard, en emprar eixa ferramenta que permetia avisar a tots i que haguera evitat morts, moltes morts. Una evidència insuportable que indigna i que tindrà conseqüències penals.

El govern central que, oficialment per respecte institucional, no reacciona davant d’eixa inoperància, d’eixa incompetència, ni tan sols d’eixa mesquinesa i permet que Mazón continue al comandament tractant de salvar l’únic que a estes hores pot salvar: el relat.

La població no espera, assumeix la inoperància, la incompetència, la mesquinesa i tampoc necessita mantindre el respecte institucional. Actua amb una onada de solidaritat espontània que ha arribat on els que deurien arribar no ho fan, malgrat haver de superar les barreres que tracten de ficar a esta solidaritat.

I per rematar arriba el rei. Arriba per a tractar d'apropiar-se del protagonisme. I ho aconsegueix. Una operació d’imatge impecable. Aprofitar el dolor i la indignació, aprofitar a grups violents d’ultradreta que no representen a la població, per tal de traure lustre a una institució tan innecessària com desllustrada.

Centenares de miles de ciudadanos sin poder divisar un futuro, con centenares de muertos todavía por encontrar, no entienden que continúe Carlos Mazón como jefe de un operativo de emergencia inoperante, incompetente y que ahora añade a su gestión la mezquindad, tratando de insinuar que el estado envía la ayuda tarde, cuando es él el que no la pide o la rechaza. Tarda 4 días al pedir 5000 soldados y a las pocas horas dice que por fin llegan (llegan cuando los pide). Dice que a las 15:00 del día de la tragedia, ya reclamó ayuda a la UME, pero no explica por qué esperó a las 20:00, cuando ya era demasiado tarde, en emplear esa herramienta que permitía avisar a todos y que hubiera evitado muertes, muchas muertes. Una evidencia insoportable que indigna y que debería tener consecuencias penales.

El gobierno central que, oficialmente por respeto institucional, no reacciona ante esa inoperancia, ante esa incompetencia, ni siquiera ante esa mezquindad y permite que Mazón continúe al mando tratando de salvar lo único que a estas horas puede salvar: el relato.

La población no espera, asume la inoperancia, la incompetencia, la mezquindad y tampoco necesita mantener el respeto institucional. Actúa con una oleada de solidaridad espontánea que ha llegado donde los que deberían llegar no lo hacen, a pesar de tener que superar las barreras que tratan de poner a esta solidaridad.

Y para rematar llega el rey. Llega para tratar de apropiarse del protagonismo. Y lo consigue. Una operación de imagen impecable. Aprovechar el dolor y la indignación, aprovechar a grupos violentos de ultraderecha que no representan a la población, para sacar lustre a una institución tan innecesaria como deslustrada.


miércoles, 9 de octubre de 2024

Talleres literarios en Piamonte



Esta semana he impartido varios talleres literarios a los alumnos que estudian Lengua Castellana en el Liceo Balbo de Casale Monferrato.

Es la tercera ocasión en que este centro me abre las puertas y ha vuelto a ser un placer.

Esta actividad forma parte de un proyecto europeo.

Gracias a Maila, Paola y Marta por hacerlo posible.

Pròxima parada: Siracusa.

miércoles, 17 de julio de 2024

TRILOGÍA ELEFANTIÁSICA

 



Los lectores de este recopilatorio que conozcan al Raúl Ariza novelista, van a disfrutar descubriendo cómo surgió ese estilo que le caracteriza. Los que todavía no lo conozcan, tendrán la suerte de poder asistir al proceso evolutivo de un escritor de raza.

En cualquiera de los dos casos comprobaremos como experimenta con todos los recursos que debe conocer un escritor con un mínimo de compromiso con la literatura. Raúl lo tiene. Sin duda. Y a ese compromiso hay que añadir el pudor que provoca dejar para la posteridad, impreso en papel, un texto bajo su firma. Un pudor cada vez menos común. Inevitable el compromiso, inevitable el pudor para publicar con Talentura. No hay muchas editoriales que se preocupen de que se cumpla el único motivo que debe justificar que un libro se publique: su calidad literaria.

El recopilatorio de relatos que se nos presenta, muestra en si mismo las tres fases de cualquier historia de ficción: inicio, nudo y desenlace.

En el inicio, con relatos de su primer libro publicado, Elefantiasis, aparecen a borbotones los elementos que acaban conformando el inigualable estilo de Ariza. La elección de los puntos de vista, la construcción de la trama, el hilado de los argumentos, la complejidad de los protagonistas, el peso de los detalles, la dosificación de las elipsis, las sorpresas finales o el manejo de la intriga, se combinan en una alquimia que logra mantener el interés del lector y provocar su reflexión. Un completo catálogo de recursos literarios que convierten Elefantiasis en una suerte de manual.

El nudo corresponde a La suave piel de la anaconda. Aquí encontramos una sutil variación en sus intenciones. Mejor, se descubre la verdadera intención que persigue el autor cuando se sienta a escribir y que solo se intuía en Elefantiasis: respetar, por encima de todo, al lector. Para hacer patente ese respeto, le da un papel activo en el triángulo que forman escritor, relato y lector. Se sacrifica la relevancia del desenlace en los relatos, dando mayor peso a las sensaciones. De ese modo logra llevarnos al estado anímico que mejor convenga a cada una de las historias. Son para ello los detalles los que ganan también mucho peso: caricias, lunares, miradas, paredes desnudas… También en muchos de los relatos de esta segunda parte, es más inquietante lo que no cuenta que lo que cuenta. Otra virtud que le ayudó a convertirse en un referente de la llamada Generación Blogger.

El desenlace lo representa Glóbulos versos y con él llegan los mensajes, nítidos. Compendiando todo lo dicho anteriormente, cobran fuerza esos temas que acompañan a Raúl desde los inicios de su carrera literaria: el sexo, los celos, las traiciones, las mentiras, los abusos, el acoso, la rutina, la resignación, la derrota y la cobardía. Temas en ocasiones muy alejados de los que suelen ser adorados por el mundo editorial, pero que merecen también tener su papel en la literatura. Para ello los versos se vuelven un elemento fundamental que unas veces resumen, otras sitúan y muchas otras invitan a la reflexión. Porque sí, Raúl también se atreve a ser poeta.

Cabe destacar algo más de esta trilogía y es que en cualquiera de las piezas que la componen, descubriremos una de las principales virtudes que tiene Raúl como escritor: sabe sumergirse en lo más profundo de sus personajes, hasta conocer sus deseos más íntimos para convertirlos en el motor que guía el proceso creativo. De ese modo se puede permitir escoger para sus relatos personajes en ocasiones aparentemente anodinos y mediocres, que incluso se convierten en sus propios antagonistas. Son la materia prima perfecta para lograr mostrar todos los recovecos de la condición humana. Desfilan por sus páginas: viejos enamorados, maridos abandonados, niños que descubren la muerte demasiado pronto, adúlteros cobardes, monjas impuras, maltratadores adorados…

En conclusión, leer a este Raúl nos permitirá una serena reconciliación con la literatura. Dará igual de qué lecturas vengamos o cuáles emprendamos. Siempre podremos volver a los relatos de este libro para comprobar, con alivio, que la selva editorial no ha sido capaz de devorar, de momento, a escritores como Raúl Ariza y a editoriales como Talentura.