Avui
tinc un d’eixos sentiments de satisfacció que tan bé van per tal
de mantindre l’ànim. El meu idolatrat Jaume Cabré ha estat reconegut amb el Premi Ciutat de Castelló a l’excel·lència musical
“Guitarrista Manuel Babiloni”. Al llarg de la seua dilatada
carrera ha tingut nombrosos reconeixements, però potser cap per la
seua passió per la música que l'ha dut a treballar la música i la
literatura, aconseguint apropar als amants de la literatura a la
música i als de la música a la literatura. És aquesta una forma
enginyosa, innovadora i eficaç de divulgació musical que mereix ser
reconeguda amb aquest premi. No és de bades que li hagen atorgat el
sobrenom de “la música de la paraula” un lligam amb Manuel Babiloni "el poeta del só".
Vaig
estar una espècie de catalitzador de la candidatura del geni
barceloní i em reconforta que des de la seua passió musical
este premi tinga un lloguet en la seua memòria.
Fa
alguns anys col·laborava amb diverses revistes culturals (gràcies a
David Segarra per la confiança) que em van permetre entrevistar a
alguns dels escriptors que més admire. Tal volta l’entrevista que
més il·lusió em va fer d’aquella sèrie va ser la que li vaig
fer justament a ell, i per això crec que és un bon moment per
publicar la transcripció de part de la mitja hora de conversa amable
i esclaridora que vaig compartir amb ell.
ENTREVISTA AMB JAUME CABRÉ:
«NO M’ATRAPARAN MAI MÉS». «NO TINC CAP PRESSA».
Quan faltaven pocs dies perquè arribare a les prestatgeries de les
llibreries un dels seus últims llibres «Tres assaigs», vaig entrevistar a
Jaume Cabré, sens dubte un dels millors escriptors en llengua
catalana de tots els temps i no només això també en qualsevol
altra llengua.
Per a mi personalment és un orgull, i em fa molt de respecte
entrevistar-lo per l’admiració que tinc per la seua forma
d’escriure, així doncs el primer és donar-li les gràcies per
acceptar aquesta entrevista per a País del Mar.
Li voldria preguntar per l’època que va estar per ací per
La Plana com a professor.
Vaig ser professor de l’institut Francesc Tàrrega de Vila-Real als
finals dels 70. El meu fill tenia 3 anys. Veníem d’una ciutat molt
gran com Barcelona, on només coneixes la gent del teu barri i vam
passar a viure a una ciutat petita. De seguida vam assumir això com
un avantatge. Ens van acollir molt bé. Per exemple a les botigues de
seguida ens coneixien i vam passar a ser, jo en Jaume i la meua dona
Margarida, la catalaneta. A més, a més, vam tenir la sort
d’establir bona relació amb els companys i també amb uns quants
alumnes, que venien a casa a parlar de llibres. Per a ells jo era un
poc més que un professor de literatura, era una espècie de guia de
lectura. Però parlàvem de moltes altres coses. Ells a canvi de que
jo els parlara de literatura, m’explicaven coses de Vila-real o del
país. I em vaig llicenciar en el món de la taronja...
En aquella època, des d’on vivíem es sentia l’olor de la
tarongina. Era una cosa meravellosa. Venia a onades. Des de la nostra
casa fins a Borriana, tot era un mar de tarongers. Quan he estat més
endavant per Vila-Real, he vist que ja no hi ha tants tarongers i fa
llàstima.
Sí, ara és un poble més industrial que llaurador.
Parlant d’eixe interés que comentava dels seus alumnes dels
anys setanta per la literatura. Les opinions respecte a la salut de
la literatura tendeixen a ser molt catastrofistes. Des de la seua
experiència, com veu la salut de la literatura? Pensa que hem
millorat en eixe aspecte?
No tinc el termòmetre, però a mi em sembla que, en general, hi ha
més lectors que no pas hi havia als anys 70. Hi ha més gent que
accedeix amb normalitat a la lectura, entre altres coses perquè els
serveis de biblioteques són molt bons. No només per l’estricte
servei de prestar llibres, sinó també per les activitats que moltes
d’aquestes biblioteques fan. Això irradia interès per la lectura.
De fet, quan vas a llibreries i a les mateixes biblioteques, sempre
et trobes gent buscant.
Per una altra banda, he tingut la sort de fer xerrades a molts
llocs, també per Europa. Et trobes a la gent molt
interessada amb la qüestió del llibre; no només del llibre, perquè
clar el llibre és moltes coses, estan interessats per la literatura
i tot el que hi ha darrere d’aquesta.
Encara que és clar que la televisió i altres mitjans marquen
moltíssim, però la gent continua llegint i continuarà llegint.
Parlava que a Europa ha tingut moltes xerrades, també molt
d’èxit a llocs com Alemanya. Tenim molt a dependre dels europeus
respecte a com tractar a la literatura?
En este i en molts altres. En aspectes polítics encara hem de
dependre més.
Per la meua experiència puc dir que a Alemanya, a França, a
Polònia, a Grècia, a Suècia... en fi, puc dir molts països, hi ha
un interès directe i molt fort per la literatura i per la lectura.
Pensa que a Alemanya mateix, també a Polònia m’hi he trobat, la
gent paga per escoltar el que diu un escriptor. Fins i tot es fan
cues. T’escolten, després et fan preguntes i quan acaba l’acte
es queden i encara volen fer-te més preguntes i saber més.
Això ha de ser un goig.
Sí, això és un goig. Però m’he trobat també força llocs del
País Valencià, a les Illes Balears i a Catalunya on hi ha clubs de
lectura de biblioteques, d’associacions, de llibreries... Fins i
tot a poblets molt, molt xicotets, et trobes a trenta o quaranta
persones que s’han llegit el teu llibre. El país n’està ple de
gent que té interès per la literatura. Vosaltres mateixos esteu
muntant una revista, un aglutinador de cultura.
Volia donar-li l’enhorabona per la imminent aparició del seu
proper llibre; «Tres assaigs» amb tres assajos molt literaris. Un
llibre molt recomanable. Dels tres, he llegit «Les incerteses» i li
agraïsc les interioritats de la creació literària que ens ensenya.
Podria contar als lectors de País del Mar, el que podran trobar a
«Tres assaigs»?
El llibre recull els tres assajos que he fet mentre escrivia
novel·les o altres formats de narrativa. De fet, la raó d’escriure
aquests tres assaigs que són: «El sentit de la ficció», «La
matèria de l’esperit» i «Les incerteses», que tu has citat, era
allunyar-me de l’última novel·la que havia fet, perquè l’ombra
de la novel·la és molt allargada. Després de «L’ombra de
l’eunuc», que vaig estar sis anys per escriure-la, va ser quan
vaig escriure «El sentit de la ficció». Ho vaig fer, primer per
saber què era allò i després per allunyar-me dels personatges de
la novel·la i dels dubtes que mentre estàs escrivint t’omplen el
cap, fins no saber si ho estàs fent bé. Vaig veure que això
m’anava bé per treure’m histerismes de sobre. Així que quan
vaig acabar «Les veus del Pamano» vaig tornar-ho a fer amb «La
matèria de l’esperit» i després del «Jo confesso» amb «Les
incerteses».
A aquests assaigs aprofito per dir coses que, si estàs molt ficat
en una novel·la, no pots perquè estàs per altres
coses, reflexions que has fet durant l’elaboració del llibre, no
necessàriament d’eixe llibre, potser d’algun anterior també,
però sobretot posar-me davant del fet literari, no només des del
punt de vista d’escriptor, també des del punt de vista de lector.
Una altra intenció és fer una mirada més amplia a les arts. Parlo
de pintura, o sobretot de música, a més a més de literatura
lògicament, com he dit abans.
Ha comentat que es capfica molt a les novel·les. Vosté diu
que les dóna per definitivament inacabades després de treballar-les
molt. Pense que és un dels pocs escriptors que es capfica tant. El
mercantilisme està portant a molts escriptors a publicar al ritme
que els obliguen els contractes. No creu que hi ha molts que estan
més lligats a eixos contractes que a l’art que deuria ser la base
de la literatura?
Fa de mal dir, jo no sóc ningú per jutjar el plantejament de cada
col·lega, cadascú fa el que li sembla millor. L’únic que sé és
que ningú espera que jo d’aquí a un any trague un llibre. Ja el
trauré. I quan em trobo amb algú que em diu «Apa, fa tres anys que
no traus res. Que no escrius?»
Si ells saberen. No?
I tant. Sí que escric! Escric cada dia! El que passa és que el que
vol el interlocutor és el llibre ja fet.
De molt jove, mira, precisament quan estava a Vila-Real, ja vaig
adonar-me de la importància que tenia el no tindre pressa, perquè
després rellegies i te n’adonaves. A mi no m’agrada rellegir-me
i només ho faig per fer la correcció de proves d’impressió i
coses així, que ho he de fer per raons de la professió, però un
cop s’ha publicat el llibre ja no el torno a llegir. He estat molt
de temps amb aquest llibre i vull llegir altres llibres d’altra
gent.
Aleshores el que veia és que al començament, sí que feia il·lusió
veure’l publicat i pensava, ara el tornaré a llegir amb forma de
llibre, no en folis. Això feia il·lusió, és cert. Però llavors
comences a trobar coses que no t’agraden. Ai! Per què no m’havia
fixat en açò?, i en açò altre? Sempre trobes coses.
Aleshores és quan dius i jo quina obligació tenia de donar-lo,
posem per cas, al mes d’octubre, si el podia haver donat a
l’octubre de l’any següent a l’editor. Per què no? I segur
que hauria trobat una manera d’escriure-ho millor que no aquesta,
que ara em fa tanta angúnia. Des de llavors vaig dir: «No
m’atraparan mai més». «No tinc cap pressa». I ja està.
Fins i tot amb els mateixos directors editorials que he tingut,
sempre els posava, amb respecte, una condició: «Tu ets el meu
director literari, molt bé, però jo t’aviso que quan acabe el
llibre ja te’l donaré, però no em donis pressa, no m’atabalis,
no em pressionis.»
El que passa és que en el món en què vivim, on la
immediatesa tant es valora, em sembla que anem cap a la pressió.
Bo però llavors has de tindre tu la teua personalitat i el mateix
editor hi sortirà guanyant si el llibre està més ben fet, que no
pel fet de dir l’u de febrer ha d’estar acabat. No, escolta,
perquè si és així, faràs l’impossible per tirar endavant i és
una pilota que es va fent grossa i no aconsegueixes ni una cosa ni
l’altra. I al final ningú està content.
I el que menys l’autor.
Efectivament, i quan això t’ha passat una vegada, ja mires que no
et passe mai més.
Per últim una pregunta un poc obligada. País del Mar té una
temàtica transversal: la relació que tenim a la nostra terra amb el
mar Mediterrani. M’he llegit molts dels seus llibres i no he trobat
en ells molta relació amb el mar. Diria que cap. Es deu a alguna
raó?
La veritat és que tens raó, no hi ha molta relació amb el mar en
els meus llibres. Potser algun personatge hagi agafat alguna barca de
rems o un vaixell transatlàntic, però poc més.
És curiós perquè sent vosté de Barcelona, una ciutat
mediterrània amb port, platges...
És de veres. El mar m’encanta. Vosaltres per exemple teniu a tocar
les Columbretes. No he pogut anar-hi mai.
No? Doncs jo li-ho recomane perquè és un lloc màgic, una de
les joies de Castelló que es coneix poc.
I tant.
Jo recordo estant a Mallorca paisatges de costa fantàstics, l’illa
de Cabrera per exemple m’encanta. Però quan sóc a Catalunya, el
que no faig és anar a la platja mai, i a l’estiu menys encara
perquè tothom és allí i llavors tens la resta del país per a tu.
Fa trenta o quaranta anys que no hi he anat a la platja, però no la
trobe a faltar. M’agrada molt més la muntanya.
Tot i això, potser que la raó per la qual el mar no apareix als
meus llibres és que el mar és molt bonic. Entenc que té una màgia
i no sóc capaç d’atrapar-la. Per exemple, estant amb uns amics a
Eivissa, en una casa que estava tocant a mar, a una zona bastant
despoblada, jo passava hores mirant aquella aigua, els illots anant
cap a Formentera... És fabulós. Un paradís. Molt bé. Però de
visita.
.webp)
.png)
.png)
.jpg)
.png)
.png)
.png)
.jpg)
.jpg)
.png)
