lunes, 18 de mayo de 2015

JAUME CABRÉ: LA CREACIÓ DE MONS




El passat divendres 15 de maig Jaume Cabré, a l'antiga estació de Castelló, va donar una conferència, més aviat va fer una confessió de la forma en què ell crea mons a les seues novel·les. L'acte va estar organitzat per la plataforma Castelló per la llengua i presentat per l'escriptor Vicent Usó.
     Un luxe poder escoltar al que probablement és el millor escriptor actual en català. He de dir que és una de les meues debilitats i he llegit els seus llibres amb un interés que va més enllà del simple plaer de lector. Ho he fet més bé intentant sempre aprendre d'un mestre com ell. Per això no em va sorprendre tant el que va explicar referent al seu "sistema" per escriure una novel·la. Com va dir al començament de la seua conferència, no hi ha un mètode universal, cada escriptor es busca la vida i fa el que pot. En el seu cas empra un sistema que deixa total llibertat a la seua imaginació i és més o menys el que jo intuïa. La capacitat de viatjar en el temps i en l'espai en el mateix paràgraf, la proliferació de personatges complexos, la incertesa de les accions que es desenvoluparan i el fet que cada novel·la li porte 7 o 8 anys d'escriptura, ja em convidaven a pensar, abans d'escoltar-lo, que la seua forma d'escriure s'allunyava de l'ortodòxia de les fitxes de personatges i els esquemes previs que, certament, faciliten l'escriptura però que, al meu parer, minven la creativitat.



El pasado viernes 15 de mayo Jaume Cabré, en la antigua estación de Castelló, dio una conferencia, más bien una confesión, para explicar la forma en qué él crea mundos en sus novelas. El acto lo organizó la plataforma Castelló per la llengua y fue presentado por el escritor Vicent Usó.
   Un lujo poder escuchar al que probablemente es el mejor escritor actual en catalán. Tengo que decir que es una de mis debilidades y he leído sus libros con un interés que va más allá del simple placer de lector. Lo he hecho más bien intentando siempre aprender de un maestro como él. Por eso no me sorprendió tanto lo que explicó sobre su "sistema" para escribir una novela. Cómo dijo al inicio de su conferencia, no hay un método universal, cada escritor se busca la vida y hace el que puede. En su caso emplea un sistema que deja total libertad a su imaginación y es más o menos lo que yo intuía. La capacidad de viajar en el tiempo y en el espacio en el mismo párrafo, la proliferación de personajes complejos, la incertidumbre de las acciones que se desarrollarán y el hecho que cada novela le cueste 7 o 8 años de escritura, ya me invitaban a pensar, antes de escucharlo, que su forma de escribir se alejaba de la ortodoxia de las fichas de personajes y los esquemas previos que, ciertamente, facilitan la escritura pero que, en mi opinión, menguan la creatividad.



4 comentarios:

Dominique Vernay Juillet dijo...

Interesante y liberadora esta manera de pensar en la novela.

Miguel Torija Martí dijo...

Gracias por tu comentario Dominique. Liberadora pero, por lo que contó, también muy sufrida.

Sergi dijo...

Confesso que, de Jaume Cabré, jo només he llegit el "Jo confesso". També vaig tenir l'oportunitat i l'honor d'escoltar-lo en directe.

Respecte als mètodes de cadascú, crec que hi ha uns consells que poden anar bé pel 95% de la gent que un dia decideix que vol escriure (tingui molt, poc o gens de talent), en la línia d'escriure textos amens, fàcils de llegir. I després hi ha un 5% que potser no necessita cap regla. O que per fer el que fa, per crear valor literari, s'ha de saltar aquestes regles.

Segurament hi ha molta gent que es llegeix el "Jo confesso" (crec recordar que va dir que el volum feia una mica més d'un kg) i diu "osti, jo vull escriure" i pretén posar-se l'endemà a escriure un llibre de 1000 pàgines com aquest. I, òbviament, els resultats seran en la majoria de casos catastròfics.

Miguel Torija Martí dijo...

Gràcies pel teu comentari Sergi,

Tens tota la raó, no és gens fàcil escriure una novel·la, ni que siga més curta. Moltes voltes, darrere de frases que llegim a les novel·les sense parar especial conte en elles, hi ha desenes o centenars de correccions. L'objectiu és precisament que, quan algú llegisca eixa frase, li passe desapercebuda dins del relat. És difícil escriure un relat de 20 paraules, no puc imaginar el que serà escriure un de 300.000 paraules, que són les que deu tindre "Jo confesso".

Si et va agradar "Jo confesso", et recomane "Les veus del Pamano".